En imaginar el senyor Rajoy assegut al seu despatx de Madrid, vigilant i lúgubre, el primer pensament que em passa pel cap és -mirau si ho és de prodigiosa la ment-, la figura quasi llegendària de Mao Zedong. I unes paraules seves, o, potser només atribuïdes, que esdevenen una advertència inquietant: "Si vols fer una llarga marxa, la primera passa és la que més compta". No és que en aquest moment desitgi que el senyor Rajoy es replantegi la seva política per la via del marxisme-leninisme, ni que esdevingui el motor d´una revolució, ni que faci un salt cap endavant, ni que promogui el culte a la personalitat. Hi ha algú tan esbojarrat capaç de retre culte a la personalitat del senyor Rajoy? Una cosa que ha fet, i aquest mèrit mai no l´hi podrem negar, és la seva particular revolució cultural. L´augment d´imposts al consum dels béns de cultura: el cinema, el teatre, els concerts, les exposicions d´art..., ha revolucionat el món de la creació. Tant que, si no hagués estat per l´energia sovint heroica dels creadors, per la imaginació que, tanmateix, no l´ofeguen els gestors de la política cultural, el desert que ens ha vingut imposat per les lleis de Madrid seria més inhòspit.
Quan pens en el senyor Rajoy, em revé la imatge de Mao. Segurament es tracta d´una relació sense cap vincle, potser és una fantasia desbaratada del meu cervell, sovint donat a la disparitat, un caprici de les meves neurones. Rajoy i Mao, si hem de fer cas als poetes surrealistes, podrien conformar un binomi fantàstic, pel que té d´inesperat. El resultat, el que derivaria de la fusió, seria sorprenent. Però en veure´l assegut al seu despatx de Madrid, incapaç de donar una primera passa -pel que fa al tema de la corrupció, tan enconada al seu partit, pel que fa a l´afany independentista del poble català, pel que fa a l´ús partidista del poder judicial, pel que fa al drama de l´atur, i sempre disposat a llençar la Constitució pel cap de la gent, sempre disposat a crispar els ciutadans a cop de tribunals i fiscalies, sempre situat al mateix lloc: "Estoy -diu- donde debo estar y haré lo que tenga que hacer"-, em peguen ganes d´acudir al prestatge on hi tenc un exemplar d´una edició italiana de les poesies de Mao.
Curiosament, aquesta edició del Llibre Roig de que dispòs va portar-me-la d´un viatge a Itàlia l´oncle Bernat -oncle per part de la família política-, quan encara Franco era viu i es tractava, per tant, d´un llibre prohibit. L´oncle era un home pròxim al règim. De jove havia partit amb la División Azul cap a Rússia, féu la dura expedició sobre les terres estepàries i participà en la batalla de Leningrad. Mai no en va parlar amb eufòria, però els records d´aquella peripècia es concentraven en les grans extensions de neu i gel, en el fred que havia hagut de suportar i en l´amabilitat del poble rus cap a aquells soldats que arribaven morts de fred i de fam. Si parlàvem de política -sortia el tema al final dels esporàdics dinars familiars-, no ens enteníem. I sovint els dinars acabaven en una discussió una mica calenta. Un dia en què tornava d´un viatge a Itàlia, es presentà a casa amb l´edició dels poemes de Mao. Vaig acceptar l´obsequi, però no em vaig atrevir a preguntar-li què l´havia mogut a fer-me aquell regal.
Ara, mentre el senyor Rajoy seu a la cadira del seu despatx, he obert l´exemplar del llibre. Porta una introducció d´Alberto Moravia i l´edició és bilingüe: italiana i xinesa. Moravia subratlla que a la poesia de Mao hi és molt present el roig, que per a ell esdevé un color moral. De manera freqüent -diu-, el color vermell de la bandera de la revolució revola sobre els paisatges xinesos. "La bandera roja / ha ultrapassat el riu Ting..." "Al peu del mont Buzhou / un tumult de banderes roges...", "Roja és la pluja de roselles..." Les banderes roges acompanyen la llarga marxa, mentre el senyor Rajoy no mou un peu, encallat en un laberint judicial de fiscals i jutges, de legalitats ràncies, de corrupció i misèria moral. Les sibil·les diuen que ens trobam a la fase terminal d´un cicle. El senyor Rajoy no mou un peu. Ningú no li ha dit que va despullat? Us recordau d´ "El vestit nou de l´emperador"? Va despullat i ningú no li ho ha dit.
