ucceí diumenge passat a la fira del llibre, durant la lectura d´uns fragments de Cartes a Josep Pla des de Menorca, el llibre tot just publicat de Miquel Àngel Maria en el qual l´autor estableix una correspondència fictícia amb Josep Pla i hi combina l´elegia per les coses que estima -els petits paradisos d´un món que s´esvaneix, mediterrani i illenc-, amb la crítica severa a la degradació del territori, sovint massacrat per l´especulació i l´afany d´enriquiment. Al final d´un d´aquests fragments llegits en veu alta, l´autor va citar un vers de Ponç Pons que, en la situació social i política que ens veiem forçats a viure, adquireix el valor de la denúncia i alhora del plany per la humiliació a què el Govern de les Illes Balears ha sotmès la llengua dels nostres pobles. El més bell catalanesc del món, segons va escriure el cronista Ramon Muntaner. Diu el vers a què he fet referència: "Una llengua que el temps ha posat de genolls". Vilment castigada, apartada de la modernitat, rebutjada pels mitjans de comunicació, reduïda a les fórmules més casolanes. A les nostres Illes, la llengua catalana segueix agenollada.
Això succeïa l´endemà d´aquella tarda de dissabte en què ens manifestàrem per la dignitat de la llengua. I, en aquest cas, la paraula dignitat vol dir normalització. Aquí, la paraula dignitat vol dir també modernització. Una llengua moderna és aquella que es fa sevir per a la relació entre les persones, es troba escrita en els papers públics, a la publicitat, en els mitjans de comunicació, que serveix per a l´expressió literària i la comunicació científica i que és obligatori de conèixer per part de les persones que habiten en el seu territori. Les llengües, no podem oblidar-ho, tenen un territori que els pertany per raons històriques, perquè serviren per nomenar cada un els indrets d´aquest territori, les plantes que hi creixen, els animals que hi viuen. Cada emoció, alhora que il·luminaven cada pensament. I no oblidem que les llengües no són un problema, sinó un benefici, una herència que ha esdevingut signe d´identificació i l´instrument més poderós de cohesió social.
Milers de persones sortiren als carrers de Ciutat. Un cop més demanàrem la normalització del nostre patrimoni lingüístic. Segurament és absurd clamar per la normalitat. Diguérem que no volem que la llengua segueixi per més temps agenollada. La nostra, "una llengua que el temps „diu el poeta„, ha posat de genolls". Vaig trobar-hi molts de coneguts. Podríem dir que hi érem els "històrics". Diria: els que encara quedam, dels "històrics". Però també hi havia molta gent jove que alçava llaços quadribarrats i banderes. I els músics. I els que duien la pancarta. I els que cantaven. I una gran multitud de camisetes verdes. La marea verda, en diuen, dels mestres que treballen per una escola pública en català i reivindiquen un ensenyament de qualitat, obert als grans corrents pedagògics del nostre temps. També hi havia polítics d´esquerra, sindicalistes, ecologistes... Ens unia el combat per la llengua, el rebuig a una política que reprimeix i mutila allò que té de més viu el nostre cos social: l´afany de conviure en la justa harmonia de les parles. La gent, mentre caminava pel carrer de sant Miquel en direcció a la plaça Major, era optimista. Puc dir que s´hi respirava un aire fresc, generador de sàvia que fertilitza i fecunda els cors intel·ligents. Aquella gent sabia, tanmateix, que un govern escorat en la intransigència, en la negació del diàleg, en l´irrespirable tuf d´una mentalitat que no em sé estar de qualificar de poc intel·ligent „la intel·ligència és una cosa diferent a la supèrbia„, no reviurà. Durant tres anys l´hem vist desintegrar-se en la seva incompetència, com acaba per fondre´s un grum de sal en un ribell d´aigua. Només un grum no fa l´aigua salada.
Diumenge passat, cap a migdia, sota la carpa de la fira del llibre vaig sentir uns joves escriptors, quasi tots ells poetes, que llegien els seus versos, d´altres, les seves proses, en veu alta. Només uns fragments de l´obra recent. La llengua vibrava, expressiva i tendra, més bella que mai entre els llavis d´aquells joves.
