Una senyora telefona a la ràdio a l´hora en què els oients fan consultes sobre temes jurídics per denunciar que un seu veí totes les nits fa l´amor amb una intensitat difícil d´imaginar i que, amb la manera que té de fer l´amor, articula un renouer insuportable. La paret de la cambra de la senyora on té adossada la capçalera del llit és amitgera amb la cambra del veí, ran de la qual també té adossat el seu llit. La senyora diu, i ho conta amb una abundància de detalls que desconcerta, que hi ha nits en què aquest home sembla un bou a punt d´envestir, mentre d´altres nits es podria dir que és una màquina, una grua, un tanc disposat a partir a fer la guerra. La senyora diu que, la nit anterior, pareixia una màquina de tren, i que això és el que ha fet que finalment es decidís a telefonar. Llavors, la pregunta a l´advocat radiofònic anava en aquesta direcció: "Podria denunciar-lo, aquest home, per pràctiques de contaminació sonora en hores en què l´ordenança municipal prohibeix fer renous que provoquen marejos i són causa de fatiga? En el meu cas -segueix la senyora- em produeixen una irritació a la pell. De sobte tot el cos se m´omple de vermellures i picors. El metge m´ha receptat un antiinstamínic, però quan la inflamació comença a apagar-se, arriba la nit de bell nou. No es podria exigir la interrupció immediata de l´activitat sonora, que descendeixi el renou a un nivell suportable? Es podria precintar la cambra, per exemple?"

L´advocat li aconsella una solució amistosa. Li ha dit que potser aquest home que produeix tant de renou en fer l´amor no tingui consciència dels trastorns que provoca, que és millor advertir-lo. Que, si li ho diu ben dit, potser intentarà moderar els esplais o reprimir-los. "No son esplais -ha dit la senyora-, no seria exagerat dir que són bramuls". Llavors l´advocat li ha dit que, si no vol resoldre-ho a les bones, pot denunciar-lo a l´administració, que l´administració enviarà un inspector tècnic, però que la llei exclou els renous que provenen de les activitats domèstiques i que ens manca saber si els actes d´amor es poden considerar domèstics. "Així que no precintaran l´habitació?", -ha preguntat ella. I l´advocat li ha dit: "Sense la supervisió de la inspecció tècnica, no ho faran".

Ha penjat el telèfon. No ha quedat satisfeta. En arribar la nit, han tornat a reprendre, furiosos, els cruixits i l´estrèpit. La senyora torna a tenir la pell irritada i el cap marejat. Durant un instant ha tingut la percepció que arribava la fi del món. I ha pensat: La Sibil·la no ho diu que, en acabar-se el món, els homes fornicaran com una moto. Els peixos pegaran grans crits. Però els crits que ella sent no són els crits d´un peix. I si el meu veí fos un peix? Ha obert la televisió. A la segona cadena fan un documental sobre un monjo benedictí del segle novè, Raban Maur, nascut a Magúncia, a la vora del Rin. Creà un centre d´estudis, escriví llibres de formació, féu algunes profecies i per això fou declarat el primer mestre dels alemanys. Un pedagog. En un dels seus llibres sobre la naturalesa i l´origen de la fornicació -la senyora ha obert els ulls i l´oïda de pinte en ample-, es diu que la "fornicatio maxima", entesa en el sentit d´exuberant i accelerada, deriva de la supèrbia. Finalment ho ha entès.

Resulta que aquesta accelerada forma de fer l´amor de què fa ostentació el seu veí a l´altra banda de la paret de la cambra és una forma d´arrogància, d´altivesa, de pedanteria. Una qüestió de fums. De fums? -s´ha preguntat a ella mateixa. Sí, és una qüestió de fums. I ha arribat a la conclusió que el veí és un pedant insuportable. Aquesta és la paraula: un pedant que totes les nits a la mala hora ha d´exhibir fins a l´extrem -"fornicatio maxima"- allò que sap fer. Tots els renous de què és capaç d´acompanyar l´acte amorós.