Dilluns passat la notícia arribà als mitjans de comunicació i aviat saltà a les xarxes socials. En poques hores la fotografia de Marwan, un nin de quatre anys que fugia de la guerra i es disposava a travessar la frontera de Síria amb Jordània, féu la volta al món. Es va dir que venia del desert, que s´escapava de la metralla, de les bombes químiques, de la destrucció, de la mort, de les runes, de la misèria. La primera impressió fou que anava perdut, sense pares, ni amics, ni parents. Portava una bossa de plàstic amb quatre pertinences que arrossegava per l´arena i les pedres i que a penes podia alçar de terra perquè la bossa pesava més que ell. S´havia perdut entre milers de refugiats, extraviat en la confusió i el desordre, com un nàufrag en un caos de poquedat i terror. Desorientat entre un miler de fugitius, no trobava ningú a qui donar la mà.
Els responsables de l´Agència de les Nacions Unides per als refugiats s´ocuparen d´aquell nin que arribava sol i aconseguiren localitzar la mare.
No anava sol, però anava perdut. Les imatges d´un infant de quatre anys que s´escapa de la guerra i arriba a la frontera sense ningú que l´acompanyi varen torbar la sensibilitat d´aquells que ens veiem obligats a assistir al drama d´una lluita civil -aquesta vegada a Síria-, impotents i cansats d´esdevenir espectadors inútils. En algun lloc he sentit parlar del poder dels impotents. El poder dels impotents... M´agradaria que existís, que fos fort. Potser és un poder que encara no han domesticat. No sé si es deixarà domesticar.
S´havia perdut i no trobava ningú a qui aferrar-se. Hi havia milers de refugiats. Va seguir el seu camí. Quatre anys són tan poc temps... Però aquest nin no ha vist més que guerra, els desastres de la guerra. No ha vist més que morts, no ha vist més que homes i dones aferrats als fusells. Només sang, i dolor, i espant. Què trobaríem en la imaginació d´un nin que no ha vist més que guerra? En un nin que fuig?
Cròniques i reportatges afirmen que de cada dia augmenta la gent que s´escapa de les ciutats i dels pobles, si és que en poden fugir, perquè Síria és un infern. I sabem que de l´infern no se´n surt. De cada dia creix el nombre de desplaçats, de gent que traspassa a l´altra banda de la frontera i cerca recés als camps de refugiats de Jordània, del Líban, de Turquia... Cada dia arriben a Jordània centenars de nins que vénen sense pares. Potser són morts, els pares. Potser estan detinguts. Potser els han enviat sols a l´exili perquè no tenen diners per fer el viatge. No porten cap familiar que els acompanyi. Parteixen dels seus pobles, de les seves ciutats. A vegades s´ajunten a un grup de veïns, a una multitud de fugitius que parteixen per salvar la vida. Han de fer centenars de quilòmetres per camins pedregosos. Els acompanya la fam, la set, la mort.
Les imatges d´aquests nins travessen el desert, lentament arrosseguen les quatre pertinences que porten. Al llarg dels tres anys que dura la guerra, més d´un milió de nins s´han vist obligats a abandonar la seva casa, el poble, l´entorn en què varen créixer, els carrers on havien jugat.
Molts d´aquests nins no han complert onze anys. Molts de milers han mort. Parteixen sense emportar-se res per menjar i deixen rere seu un país destruït. Els acompanya la por, la germana por.
Mentre, a Ginebra, els representants internacionals mantenen un debat estèril.
