Durant molt de temps em vaig colgar dejorn". Així comença Pel cantó de Swann, la primera novel·la d´À la recherche du temps perdu de Marcel Proust, la publicació de la qual s´esdevingué el mes de novembre de 1913, ara farà cent anys. Aquests dies passats de tardor, encara càlids, he passat llargues estones vora el meu amic, l´ase ronyós i savi, no gaire lluny del campus universitari, engrescats en la lectura d´aquell primer llibre. Un text que contribueix a refondre i a repensar la novel·la moderna. Per a la nostra lectura hem fet servir la traducció que en féu Jaume Vidal Alcover i que publicà l´editorial Columna l´any 1990. Un treball rigorós i arriscat alhora. I hem posat l´atenció en la primera frase, la més breu de tot el relat, que ens condueix a un territori estrany de tan quotidià. I que ens anuncia una de les cares més inquietants de l´obra de Proust: el plaer de la rutina és sovint més dolç que el de la novetat o la sorpresa.
Durant molt de temps... Es tracta de la traducció d´un adverbi de caràcter temporal: Longtemps. El narrador ens introdueix en un passat que va durar molt de temps, però no ens diu què fa en el present. Encara se´n va a colgar dejorn? Proust va arribar a penedir-se d´aquest inici. Pensava que induïa a creure que es tractava d´una autobiografia i feia caure el pes en la subjectivitat. Però el que féu possible l´atreviment d´escurçar la distància entre el narrador i l´heroi del seu llibre fou la mort de la mare, que succeí l´any 1907. És molt probable que, si la mare hagués viscut, hauria construït el relat de manera que el narrador mai no hagués pogut esser identificat amb el protagonista. I potser hauria començat: Durant molt de temps es va colgar dejorn.
Una de les fascinacions que exerceix l´obra de Proust és la variació de registres narratius de què se serveix. És alhora una novel·la filosòfica, un poema èpic, una sàtira, un llibre de memòries... Walter Benjamin va subratllar aquesta condició: la novel·la és el resultat d´una síntesi en la qual participa l´emoció d´un místic, l´art d´un narrador, l´esperit del satíric, la saviesa d´un erudit, mentre que tot plegat deriva en una obra autobiogràfica.
No hem d´oblidar que l´any 1913 érem a les portes de la primera Gran Guerra. I, si acudim a les cartes que escriví els anys anteriors, coneixerem la inquietud que l´atordia, la solitud afectiva... La solitud de l´home que sap, tanmateix, que la literatura es nodreix del dolor. Rere la magdalena, les nimfes, les projeccions amb la llanterna màgica, les llargues frases, s´hi concentra una sèrie de qüestions greus, inquietants: els delits de l´amor, l´enigma de la mort, els pressentiments de solitud, la gelosia -el gelós espia les mirades-, l´art que allibera i, per això, s´escapa de la fatalitat. La complicitat amb el desordre, la perversió que fascina, l´experiència del temps, la fugacitat dels sentiments. Proust segueix el camí que va del temps perdut al temps retrobat a través del record.
Perquè l´amor, el desig, l´ambició només són il·lusions subjectives. Quan desitges intensament una cosa, t´assegures que mai no l´obtindràs. I és també un exercici d´introspecció. Anys més tard, en escriure Le Temps retrouvé, acabarà per dir-nos que "cada lector és, quan llegeix, el lector d´ell mateix". No llegim allò que ha filtrat l´escriptor en elaborar el text, sinó que ens llegim a nosaltres mateixos a l´interior del text. Així, potser arribam a conèixer, com el baró de Charlus, les estranyes i obscures qualitats morals que ens posseeixen.
