No són els nostres temps -diu el meu amic, l´ase ronyós i savi- propicis per emocionar-se amb la figura del banquer. Potser, una part important de la responsabilitat de la crisi econòmica i les seves cinglades recau sobre els banquers. Cert és que no tenen la culpa de la crisi els qui més la paguen: els qui estan a l´atur, els que parteixen a cercar-se la vida cap a altres terres i països, els que, amb el sou retallat, no arriben a finals de mes, els pares que acullen a caseva els fills perquè el banc els ha estret el coll fins a treure´ls fora del pis que pagaven a força d´estirar els diners del jornal, no en tenen la culpa aquells altres pares que han hagut de responsabilitzar-se de la hipoteca del fill que ara no té feina... No és oportú, al nostre temps, fer del banquer un model social. No ho penses, també tu?

El meu amic és sever. La qüestió ha sorgit en explicar-li que, durant una estada recent a París, he visitat al Louvre una exposició del pintor renaixentista italià Raphael Sanzio, nascut a la ciutat d´Urbino. Ell ha aconseguit realitzar -va escriure Goethe- allò que els altres només somniaren. La seva estètica es fonamenta en l´harmonia, la delicadesa, el refinament. Pinta, sobretot, la mirada. I ho fa tant si retrata el papa com si pinta el cos quasi despullat de la Fornarina, la seva amant. Paga la pena recórrer les mirades dels homes i les dones que apareixen en les seves pintures: els ulls del papa Juli II, els de Lleó X, els de Llorenç de Mèdicis, els ulls de la Donna Velata, els de Baltasar de Castiglione, els de Santa Cecília, girats cap al cel alhora que escolta la música que creix al seu interior, els ulls de Bindo Altoviti, el jove banquer florentí, el retrat del qual ha servit de cartell per anunciar l´efemèride, els ulls de Francesca Ordeaschi, la Fornarina... Hi ha en aquestes mirades un deix d´inquietud, un rastre de pervertida innocència. Raphael morí jove, el mateix dia que complia trenta set anys. El seu biògraf, Giorgio Vasari, diu que li arribà la mort de tant de fer l´amor, que morí d´un excés de febre amorosa. I assegura que la passió per les dones li féu retre els peus, que copulava de manera frenètica...

Francesca Ordeaschi s´havia casat amb Agostino Chigi, el banquer dels papes. Però era filla d´un comerciant d´espícies i mai no fou acceptada per la bona societat romana. Menys encara, per la família Chigi. En esdevenir-se la seva mort, Raphael tenia el quadre que actualment pot veure´s al palau Barberini de Roma, amagat al seu estudi, protegit entre fustes, només per al seu ús privat, per a la devoció íntima.

El cas és que la direcció del Louvre ha decidit utilitzar la imatge d´un banquer jove per a que serveixi de reclam de l´exposició. És cert que no hi ha cap decisió innocent i aquesta tampoc no ho és. El rostre de Bindo Altoviti és a la portada de les revistes d´art, als cartells lluminosos, a les parets del metro. La seva imatge es repeteix de manera quasi infinita arreu de París. Quina és la funció de l´art en l´època de la reproducció mecànica? Walter Benjamin hi faria algunes acotacions substancioses. El jove Aldoviti és bell, d´una bellesa artificiosa, com si acabàs de sortir d´un tractament d´estètica corporal: els cabells rentats amb un xampú suavitzant, la pell de la cara lleugerament maquillada, els llavis sensuals, la mirada intensa. Aquests ulls saben de les seguretats, del confort, de la vida fàcil.

Aquests ulls ens miren des de la certesa, des del convenciment que els diners protegeixen i emparen. Bindo Altoviti regna als bulevards de París, més enllà del temps.