Apart de les tradicionals Passions, escrites per ser cantades dins les esglésies durant la setmana santa, o els múltiples Stabat Mater, en els que s´utilitza el text de la seqüència catòlica del segle XIII, la història de la música també ha donat obres grans que situen part o tota l´acció en la Setmana Santa. Les set paraules de Crist de Haydn n´és una d'elles; una partitura molt inspirada, sentida i plena d'espiritualitat, tant en les seves versions instrumentals (per a orquestra o per a quartet de corda) com també en la vocal.
Però és a Parsifal de Richard Wagner on trobam les referències musicals més explícites ja que bona part de l´acció es situa en el Divendres Sant. Concretament tot el que passa en el tercer acte té lloc el Divendres sant i fins i tot hi ha un fragment conegut explícitament com Els encantaments del Divendres Sant en el que Gurnemanz, Kundry i el protagonista, contemplen el paratge que els envolta i li troben una bellesa inusual, màgica. Un cant entre l´ecologia i la mística, una reflexió musical a mig camí entre la naturalesa i l´espiritualitat.
L'escena ve precedida del retrobament de Parsifal amb els altres dos personatges. Arribat, armat, després d'anys de peregrinatge durant els quals ha cercat el camí de la salvació. Gurnemanz li demana que deixi la llança ja que en un dia com aquell la violència ha de ser desterrada. L'acte continua amb una anada mística a Montsalvat per contemplar com el responsable de la custòdia del Grial, un Amfortas abatut i ferit, es nega a celebrar la cerímònia sagrada. L´òpera acaba amb una espectacular escena en la que Parsifal alça el calze i tots els cavallers s'agenollen i el veuen com el nou guardià.
La música acompanya aquest final esplèndid, sens dubte un dels moments més inspirats del compositor i un dels més bells de la història de l´òpera, en el que la imatge, la música i l´espiritualitat s'uneix com poques vegades (com mai) abans. No debades Wagner és el màxim exponent de l´art total.
