La festa dels ases

Dimarts passat celebràrem la festa del meu amic, l´ase ronyós. Per Sant Antoni dels ases, l´illa s´omple de foc i arreu corren i salten els vells dimonis: els bruixots de la tribu. Arran de les fogueres la gent torra el porquim fresc de la matança i beuen el vi generós que afina la veu. Amb l´esperit del vi creixen les cançons. Enguany, com cada any, ha retornat la sàtira política dirigida contra la corrupció, la ineptitud dels governants, la prevaricació, el robatori, la indiferència envers la normalització de l´ús de la llengua catalana... També han revingut les cançons que canten l´esplendor del sexe, el plaers de la carn. "Que el me vetles, que el me vetles, / toca´l-me, no el me pessics..." El joc de l´amor, les fantasies de l´ocell que canta en un verger frondós. Fins al campus universitari arriben els rup-a-rups de les ximbombes. Podem dir que és un instrument de fricció: en fregar la canya amb la mà remullada d´aigua, les vibracions es transmeten a la pell de conill. Llavors, el cossiol serveix de caixa de ressonància.

Hem celebrat la festa. Se´ns ha ajuntat una becària de Psicologia que havia sortit a ventilar-se el cap per foravila. Li agrada la solitud dels ametllerars i les pastures que s´estenen més enllà dels edificis, fins al torrent. Hem parlat una mica de tot. La becària es diu Margalida i té els ulls petits com un ciuró, però negres. Aquest any treballa en una tesi de grau sobre els airbags mentals –els dogmes del nostre temps- que ens ofeguen la vida i ens omplen de límits. El meu amic li ha dit que ens ha tocat viure una època en què es reactiven algunes intransigències. I contra això només hi ha una solució: la provocació de pensar.

És la festa dels ases. El meu amic es queixa. Diu que no li sembla lícit que facem servir la paraula ase a l´hora de definir l´estupidesa humana. Per això s´ha instal·lat a prop del campus universitari, perquè sàpiguen que d´un ase poden sortir-ne meravelles. Probablement, aquesta idea de l´ase com a atribut de la beneitura ens hagi vingut a través del castellà, perquè en català no es troba documentada fins al segle XIX. Pere d´Alcàntara Penya va escriure: "Perquè qui et senti parlar no digui que ets un ase". I és que hi ha gent que, només que la sentis parlar en públic, ja pots dir que és un ase. Llavors d´un home de poc enteniment se´n diu que "fa l´ase", que és "un ase amb quatre potes" i, si és molt estúpid, es diu que és "un tros d´ase". El meu amic es queixa. No suporta que traspassem als animals les tares humanes. Així es diu: astut com la guineu, brut com una xinxa, impertinent com una mosca, malvat com la serp, tacany com la rata, tossut com un ase. I de les persones que tiren coces en parlar se´n diu que són com la mula.

–I us assegur –diu l´ase–, que he conegut mules i muls, tanmateix són de la meva família, que, en tirar una coça era per defensar-se. En canvi he vist homes i dones que pareix que passen gust de tirar coces. No és la mateixa cosa. Les bèsties, nosaltres, no ens alegram de causar un patiment. Els humans us hi divertiu.

La becària no ha pogut resistir-se a la seducció de l´ase ronyós i savi, a la seva retòrica, al parlar intel·ligent que fa servir per defensar els seus criteris. Li ha promès que tornaria a veure´l i li ha demanat que l´ajudàs en l´elaboració de la memòria d´investigació. Però no podem dir que un ase em dirigeix un treball universitari, -ha pensat. S´hi enfadarien. Llavors ha afegit:

–És un miracle que un ase parli davant els meus ulls i que faci servir l´enteniment i el raciocini. És un miracle. Però la cosa pitjor que tenen els miracles és que succeeixen.