He passat el matí al museu del Louvre. Sempre havia travessat com de correguda les sales dedicades a Jacques-Louis David i avui m´hi he detingut sense pressa. Sobretot, davant un dels quadres que més em commouen: La mort de Marat. Una pintura de la qual Baudelaire, el poeta de Les fleurs du mal, va dir: "Cruel com la naturalesa, aquest quadre conté tot el perfum de l´ideal". Un quadre que ha estat considerat un dels símbols més emblemàtics de la Revolució.
En conec una altra versió, la del museu de Belles Arts de Brusel·les, amb molt poques variacions al costat d´aquesta del Louvre. En un i altre la crítica ha destacat l´atmosfera subtil que s´hi respira i l´espiritualitat d´una obra que converteix Jean-Paul Marat –metge, periodista, activista polític, revolucionari–, en un màrtir. Va pertànyer a l´ala esquerra, fou amic de Robespierre, l´estimaven els pobres, l´odiaven els rics, contribuí de manera eficaç en l´extermini dels enemics de la revolució.
En hores de persecució, havia hagut d´amagar-se a les clavegueres de París i havia contret una malaltia a la pell que li produïa picors i dolors que només trobaven alivi en els banys d´aigua calenta. Això feia que passàs moltes hores en una banyera i és en una banyera que va pintar-lo David, després que fos assassinat. Llavors el pintor es proposa reconstruir de manera fidel el descobriment del cos del màrtir i pretén que el seu quadre es converteixi en un homenatge a l´amic del poble, en un icon.
Sobre la banyera, Marat improvisava un pupitre on escrivia les llistes dels enemics de França. Confonia els seus enemics amb els enemics de França? El va matar una dona –Charlotte Corday, per a la qual Marat representava la intol·lerància, el terror– vinguda de Normandia amb aquest únic propòsit: comprà un ganivet en una trinxeteria del mateix carrer on vivia Marat i el visità amb l´excusa que li portava una llista de traïdors a la revolució. Li entregà el paper. Només va permetre que digués: "En una setmana, passaran tots per la guillotina". Li clavà el coltell enmig del cor.
Fa molts d´anys Peter Weiss en va escriure un text per al teatre que Adolfo Marsillach estrenà amb el títol de Marat-Sade, l´any 1968, traduïda per Alfonso Sastre. També Peter Brook n´havia fet una pel·lícula. Al sanatori de Charenton per a malalts mentals, el marquès de Sade prepara una representació teatral amb l´objectiu que l´interpretin els interns de l´hospital. Aquests hauran de representar personatges que no han perdut el seny. Els bojos de Charenton reflexionen sobre la vida, la revolució, la rebel·lió dels joves, l´inconformisme. Però saben que el món és un manicomi. La tensa bellesa de l´obra de Weiss ens inquieta i commou. Marat diu: "Han de morir centenars de persones a fi que se´n puguin salvar alguns milers". Charlotte Corday, la dona que ha assassinat Marat, afirma: "Mataré un home, a fi que se´n puguin salvar alguns milers". Les paraules que Weiss posa en boca de Corday em recorden unes paraules de Salvador Espriu que adquiriren un sentit rotund al final del franquisme: "De vegades és necessari i forçós que un home mori per un poble; però mai no ha de morir tot un poble per un home sol".
A la versió del quadre de David que es troba al Louvre, davant el qual he passat bona part del matí, hi ha una inscripció sobre el caixó que Marat fa servir de taula on recolzar-se per escriure. Aquestes paraules no hi són al quadre de Brusel·les. Hi he pensat llargament. Diuen: "Perquè no m´han pogut corrompre, m´han assassinat". No sé si és un manifest o una advertència.
