He llegit en una revista especialitzada en temes culturals que la sublimació del fred pot aconseguir-se a través de l´art i he suposat que no devia referir-se al fred físic, aquell que ens penetra el cos a través dels peus i es defineix en el sentit d´absència de calor, sinó a aquell altre fred que acompanya la pobresa intel·lectual, la banalització i el feixisme larvat. El nostre fred de cada dia. Aquell fred que ha entrat a formar part de la cultura. Podríem dir que és una producció de la cultura. Lluny del fred natural, doncs, aquest fred que la cultura genera és una creació humana.
Només pot sublimar-se, aquest fred, per mitjà de l´art. Vegem, doncs, en què consisteix la sublimació. Els físics diuen sublimació al pas d´un cos de l´estat sòlid a l´estat gasós, sense passar per l´estat líquid. Llavors, aquell fred de què he parlat és sòlid, més dur que una roca. I l´art -l´activitat artística, la investigació intel·lectual- pot fer-lo tornar volàtil com el fum. Si el fred no fos tan dur, podríem pensar que la proposta ens permet una cert optimisme.
La sublimació no accepta que els sòlids passin a l´estat líquid. És curiós, en un temps, el nostre, que ha estat definit pel seu caràcter líquid. És el sociòleg polonès Zygmunt Bauman qui ha posat en circulació el concepte de "modernitat líquida", com característica pròpia del món contemporani. El nostre temps, ha vingut a dir, es defineix per la seva voluntat de fondre tot allò que és sòlid. Els sòlids heretats del passat han de liquar-se, és a dir, s´han de fondre en formes menys permanents. Esser modern equival -explica Bauman- a fondre de manera obsessiva tot allò que es tenia per segur i aplicar-li una existència temporal. La modernitat líquida és un estat de la societat que, com tot allò que és líquid, no pot ni vol mantenir la forma per molt de temps. D´aquí se´n deriva la incapacitat d´adquirir compromissos valuosos, de consolidar projectes, de donar consistència a les petites conquestes quotidianes. La vida transcorr sense que res arribi a cohesionar-se. Ens han tocat viure els temps líquids.
Només el nostre fred és fort com les pedres que es desprenen de les muntanyes. I és curiós d´observar fins a quin extrem ens mostram incapaços de trencar-lo. De fer-lo tornar fum. D´obrir un procés de sublimació que el faci passar a l´estat de vapor i desapareixi de pressa. Només l´art pot fer-ho, l´exercici de la imaginació. Només si aconseguim construir persones no ressentides ni frustrades, fortes, serenes, decidides.
Hi ha un altre concepte de sublimació que ens ha aportat la psicoanàlisi. Seria la transposició d´una pulsió, que per a Freud havia d´esser de tipus sexual, en un sentiment superior: una activitat de caire intel·lectual, una manifestació artística. La matèria de què és fet el desig es transforma en energia creadora. Diuen que la primera vegada que Freud va fer servir aquest terme fou l´endemà de què l´hagués visitat al seu laboratori de Londres Salvador Dalí, en una carta que escriví a Stephan Zweig. Dalí sostenia que el crani de Freud, des del punt de mira surrealista, el feia pensar en un caragol.
També el desig adquireix a vegades la forma d´un caragol. Però a mi no m´agrada que les pusions del cor siguin situades al nivell inferior. No em sé resignar a considerar el desig com una pulsió primària. A vegades pot ser una creació intel·lectual, el desig. El resultat d´una iquietud estètica. Digues què desitges i et diré qui sóc.
No sé si és evident que la creació cultural del fred no és una resposta a una pulsió de tipus sexual. Potser obeeix a l´instint d´autodestrucció. Llavors, la sublimació del fred esdevé un projecte polític.
