La decrepitud del periodisme. Qualsevol llibre amb aquest títol, d´entrada crida a la lectura. Si a més a més l´autor és Antoni Serra, escriptor i col·lega, i saps que és el tercer volum del seu diari, la temptació esdevé irresistible.

Antoni Serra (Sóller, 1936) té aparcada, en el terreny editorial si més no i estic convençut que no només per voluntat pròpia, la seva obra narrativa -que, per altra banda, és la que el defineix-, i s´ha bolcat en allò que els acadèmics taxonomistes anomenen literatura de no ficció, que en el cas del nostre autor pren forma d´assaig, de memòries o de diari.

El seu Diari d´ombres, paisatges i figures -del qual ja n´havia publicat dos volums: La mort del vell dictador i L´activisme cultural- abasta el periode que va de 1970 a 1985; el quart i darrer volum, encara inèdit, inclourà les seves anotacions dels darrers tres anys.

La decrepitud del periodisme, doncs, aplega les notes que Serra va anar prenent, en el seu dia a dia, des del 2 de gener de 1980 fins al 31 de desembre de 1982. Tot plegat, un caramull de plaguetes, suposo que les de sempre, de fulls quadriculats i tapa dura, on l´estilogràfica de l´autor anava reflectint fets quotidians, sensacions, impressions, conclusions, esperances -cada cop menys-, decepcions i malastrugances -cada cop més-?, que configuren en bona mesura el retrat del Toni Serra que avui coneixem.

Tot i el que el títol pugui fer pensar, La decrepitud del periodisme no són unes memòries periodístiques, que van per un altre camí (vegeu No hi ha quart poder. Memòries periodístiques del meu temps de glòria, de 2002); de fet, de periodisme en parla poc, tot i que no ens estalvia algunes anotacions de la seva tasca diària, i algunes reflexions personals sobre l´exercici de la professió. "Ha començat l´any amb presagis de tragèdia? Aquest matí, després de guadir d´unes setmanes de vacances, m´he incorporat al treball del diari. El director m´ha rebut amb una enorme fredor. Com si fos un estrany. És clar que això és normal en ell, ja que és una persona mediocre i amb greus mancances intel·lectuals (?)": així, amb aquest paràgraf, comença el llibre.

La decrepitud del periodisme, en canvi, ens aporta claus suficients per entendre millor el procés creatiu de l´escriptor, els seus dubtes, els seus afanys?, i també les misèries que envolten sovint el món de l´edició, dels premis literaris; com es balluguen les capelletes; com van les interferències dels polítics, del poder en general.

Va esser, parlant un poc de tot, amb Antoni Serra que vaig conèixer, a finals de novembre, l´escriptor Pau Vidal, un autor barceloní del qual mai no n´havia ni sentit parlar. Va ser al Festival de Novel·la Negra de Lloseta, on Serra havia de fer part d´una taula rodona i vàrem coincidir amb ell.

Em vàren encuriosir les referències que se´n feren a la seva primera novel·la, Aigua bruta, i sobretot al seu protagonista, Miquel Camiller -homenatge gens dissimulat a Andrea Camilleri, del qual Vidal n´és traductor-, un lingüista embarcat en un projecte personal: l´actualització del Diccionari Etimològic de Joan Corominas. Una de les seves eixides filològiques el planta bruscament i involuntàriament davant d´una mort misteriosa.

Aigua bruta no és una novel·la negra; potser no agradarà gaire als aficionats. Aigua bruta és una novel·la ben curiosa i entretinguda, que manté prou bé el ritme narratiu, però que sobretot planteja un esplèndid mosaic de registres lingüístics, de modismes col·loquials, d´argots d´impossible transcripció? En definiva, els parlars que fan servir els diferents personatges: una padrina centenària que s´ha passat mitja vida a una possessió mallorquina, un joveneta becària que es fa entendre amb el mateix idioma que empra per enviar essaemaesses, un policia que canvia de registre segons dugui l´uniforme d´urbano o el de guarda jurat?

No sé si les aventures de Camil tindràn continuïtat, però aquesta primera és una excel·lent troballa; una "novel·la d´intriga etimològica", n´ha dit un crític i acadèmic principatí.