Rafel Nadal, el músic, l'espera en algun lloc de l'espai. Ara, junts podran seguir organitzant alguna òpera o sarsuela, amb les veus dels àngels. O millor dit, amb les dels serafins, els éssers que cantant fan girar les esferes celestes.
Ha mort Serafí Guiscafré, home de teatre, amant de la música, artanenc de pro.
Sense la seva força, el Teatre Principal seria una altra cosa. No sé si millor, però sí diferent. L'impuls que hi donà, sobretot en l'apartat líric i musical és indiscutible. La seva teoria segons la qual per tenir una temporada d'òpera de producció pròpia i estable feien falta dos elements, un cor i una orquestra, ha estat del tot certa. Seria impensable oferir produccions d'aquí sense un grup instrumental d'aquí i una agrupació coral lligada al Teatre. Dels cors del Teatre han sortit veus que avui canten i destaquen a altres indrets.
Va creure en les grans produccions operístiques de títols populars com una manera de fer públic i de crear escola. Curiosament, però, tot i tenir un llinatge que etimològicament indica "persona d'origen germànic", mai no va portar a l'escena cap títol de Wagner.
La trajectòria professional de Serafí Guiscafré, com la de tothom qui assumeix llocs de responsabilitat, està plena d'encerts i d'ombres. Però aquesta és la gran virtut popperiana: a partir dels erros cream l'experiència.
Molts vàrem tenir els nostres des encontres amb ell. Però després de cada entrebanc l'escena en sortia beneficiada.
Tot i que ja retirat del primer pla i de la presa de decisions, la seva petjada encara perdura.
