És estrany, però succeeix cada vegada que el senyor José M. Aznar treu el cap de l'enfony per dir alguna cosa: amb quatre paraules invalida la teoria de la modernitat líquida de Zygmunt Bauman. Aquesta setmana he tornat a tenir la mateixa impressió. Sabeu que, fa quinze anys, Bauman féu públiques les conclusions a què havia arribat després d'analitzar l'evolució de les societats contemporànies d'Europa i d'Amèrica. I va recórrer a la noció de fluïdesa, com a metàfora del nostre temps. En una entrevista en què li preguntaven: Vos haveu creat el concepte de "modernitat líquida". Com la definiríeu?, responia: L'actualitat ha dirigit el seu esforç a "fondre els sòlids". No ha estat una qüestió d'hostilitat, sinó perquè els sòlids heretats del passat han deixat d'esser considerats com a sòlids. Aviat, les estructures i els models que havíem rebut en heretatge deixaren d'esser rígids, perdurables. Esser modern equivaldrà des d'ara a la modernització compulsiva, al canvi incontrolable, obsessiu, a la liquació sense solidificació possible. Res no tornarà esser com era abans. La modernitat líquida és un estat de la societat que, com tots els líquids, no pot ni vol conservar per molt de temps una mateixa forma.
Doncs, ja ho veieu: més sòlid que una roca, el senyor Aznar, i res no és capaç de fondre'l. Ell, a la seva: res de líquids. Guaita per la pantalla de la televisió i, de sobte, et malpenses que allò és una pedra que s'ha desprès de la Sierra del Guadarrama. Un roc, inamovible i sòlid.
No sé perquè, i sense que vingui al cas, -a vegades, la memòria s'atreveix a fabricar certes fantasies-, he pensat en el Manifest Comunista, de Marx i Engels. Potser per allò que s'hi diu: "...tot el que és sòlid s'esvaneix en l'aire". Doncs és una mentida. Hi ha sòlids que mai de mai esdevindran un líquid, ni es fondran en l'aire, ni es descongelaran, ni s'evaporaran...
Gairebé no s'inmuten, les roques. Però he sentit contar que a la Serra de Tramuntana s'hi fan una espècie de caragols que, lentament, es mengen la pedra i de poc en poc llavoren la muntanya. I es diu que gràcies a la pedra que engoleixen, petites i minúscules porcions, els augmenta la closca i creixen. Així, creixen alhora que s'endureixen. També he sentit a dir que les penyes i els penyals de la Serra són plens de les empremtes dels caragols que, tot i que són fràgils, i minúsculs, i insignificants, s'atreveixen a rosegar la pedra resistent. Ara no sé si a la Sierra del Guadarrama també hi ha caragols d'aquesta espècie, capaços d'atrevir-se a rosegar les roques, tot i la seva fragilitat.
En les societats líquides, no hi ha res que perduri, ni hi ha valors eterns, ni veritats absolutes, ni res és immortal. El que abans era perdurable s'ha devaluat. Una de les característiques d'aquestes societats és la passió per la bellesa. Potser perquè sabem que tanmateix és fugaç. Tot hom vol esser guapo, al nostre temps. Podríem dir que la bellesa ha triomfat? I és com si et diguessin: "Sigues bell, ara mateix!" o "Estalvia'ns la teva lletgesa" No sé si m'atreviria, però seria un acte de coratge dir a la gent, a alguna gent, que és lletja, i que s'esforci una mica a dissimular la lletjor. Que vagi a un gimnàs, que passi pel quiròfan, que es doni massatges, que es posi cremes i untures. Pens que tothom, i ho dic amb la intenció que la bellesa sigui un bé democràtic, hauria d'esser bell un cop en la vida, encara que només fos durant quinze minuts. Us recordau de Warhol? Conec homes i dones que es conformarien d'esser bells, durant quinze minuts. Perquè, bé que ho sabem, la bellesa és un esdeveniment, quelcom que succeeix en la brevetat del temps.
