He participat en un col·loqui sobre erotisme i llenguatge, a Cala Rajada, en el marc de la mostra que el pintor Joan Bennassar presenta aquests dies d'estiu al centre cultural Cap Vermell. Hi he parlat, al costat d'altres amics, de les paraules que diuen l'amor, que diuen el sexe. Fa molts d'anys vaig treballar sobre aquest tema i vaig arribar a la conclusió que el llenguatge és un instrument imprescindible per a les relacions d'amor i festeig. I vaig aprendre que aquell que té la capacitat de fer servir les paraules i aplicar-les de manera festiva als combats de l'amor, sempre tindrà guanyada la partida. Vull dir que serà capaç d'obrir una marca al cor de la persona a la qual van dirigits els efluvis del cor.
Hi ha animals que disposen d'una cua de colors que fascinen a fi d'atreure l'interès de la femella. El paó és un d'aquests animals. Quan el paó desplega les plomes de la cua, s'obre un univers de seducció i galanteig. Els homes i les dones no disposam d'una cua com en disposen els paons. La nostra cua són les paraules, la brillantor dels mots, les rimes, la música de les frases, la doble intenció amb què, a vegades, ni que fos un joc, transferim als mots. Només els humans som capaços de "parlar amb puteria", de dir una cosa i, alhora, posar tots els mitjans per a que se n'entengui una altra. Aquesta manera de parlar a vegades dóna bon rendiment als enamorats.
La cua del paó dels humans són les paraules. Una persona que festeja en silenci no obtindrà els mateixos resultats d'un altre que maneja el llenguatge i aconsegueix que les paraules brillin i facin festa. Vaig conèixer una jove que festejava un home que callava sempre, que mai no parlava. Ella se'n va cansar. Quina sort té aquell o aquella que té una parella que juga amb les paraules, amb la vivacitat intel·lectual, amb l'enginy, amb la poesia. És això, justament, el que ve a dir-nos Edmond Rostand al Cyrano de Bergerac. Cyrano està bojament enamorat de Roxana per a la qual escriu bellíssimes cartes d'amor. Les escriu per encàrrec d'un altre pretendent i Roxana s'enamora d'ell a través de les paraules, sense saber que les paraules que li arriben han estat manllevades a una veu que no és la d'aquell que les diu.
Les paraules que diuen l'amor i el sexe són una elaboració cultural i una invenció de la ment humana. De l'expressivitat del llenguatge, de la càrrega emotiva que circula a través de les paraules depenen les representacions eròtiques que es fa aquell o aquella que les escolta. Aquest llenguatge amorós, doncs, alimenta la imaginació, contribueix a construir la nostra sensibilitat. I participa en la fabricació de les fantasies eròtiques. Hi ha una cançó antiga que ens explicita les fantasies del rector de Sant Marçal. Va fer una fantasia, ens diu: "se va esqueixar sa camia / amb sa punta des pardal". No sempre, emperò, les conseqüències de l'amor són tan alegres. Ramon Llull parla de les penes que vénen de l'amor, però assegura que aquestes penes són "més nobles que robis, maragda, topazi i safir". Són més nobles que totes aquestes pedres, però tanmateix són penes. Les fantasies amb què s'expressa l'amor i les llunes amb què es mostra deriven de les paraules i de les associacions, les al·lusions i les insinuacions que les paraules provoquen en la imaginació.
El llenguatge eròtic de les cançons populars ens arriba filtrat per mitjà d'un procés de carnavalització. El sexe hi és tractat des de l'òptica burlesca i des de la visió grotesca de la realitat. Però és d'una comicitat regeneradora i vitalista. No és vitalista aquesta cançó?: "Sa poma de sa padrina / no li pot pervenir mal, / perquè ha esquinçat es pardal / de cent soldats de marina". En una societat en què el sexe era culpabilitzat, perseguit i objecte de vergonya, cantar una cançó on es diu que la poma de la padrina està més sana que cap altra, justament perquè ha esquinçat el pardal de cent soldats de marina, és d'un optimisme que commou.
