Fa unes setmanes, després que l'ardor frenètic dels jihadistes assassinàs el jove pilot Moaz al-Kassabeh, cremat viu en una gàbia de metall, el periodista Jean Daniel acabava el seu editorial a Le Nouvel Observateur amb aquestes paraules: "Nosaltres repetirem una vegada més com ens és habitual: "Si al mal responem amb el mal, quan serà que el mal s'acabarà? Això és a la Bíblia, a l'Evangeli o a l'Alcorà?" Les paraules del periodista m'han recordat unes altres paraules, les d'una dona analfabeta -na Praxèdies-, que vaig conèixer a l'albufera de sa Pobla, fa molts d'anys i que havia cuinat uns fideus d'anguila per a un grup d'amics. Venia a dir el mateix, de manera més simple. Na Praxèdies tenia una amiga a la qual els feixistes li assassinaren l'home. Era durant la guerra, de nit. Se l'endugueren al cementiri de Ciutat, li foteren dos tirs i el llançaren en una fosa comuna: un clot ple de morts. Na Praxèdies acompanyà la seva amiga. Hagueren de preguntar molta de gent, fins que els digueren on l'havien duit, aquell home. Era atrevida i davallà a la fossa: regirà els cadàvers, els mirava a la cara, els estirava per un braç, mentre tractava d'identificar el cos que cercaven... No el va trobar i impedí que l'amiga davallàs al clot a cercar pel seu compte. Llavors s'encarà a un dels feixistes que pul·lulaven per aquell indret i li preguntà: "Per què la matau, aquesta gent? No sabeu el mal que haveu fet!". Aquell tenia la resposta a punt: "Les vídues de Menorca, les dones a les quals els rojos han assassinat els marits, clamen venjança. Hem de satisfer el seu clamor". Na Praxèdies no es féu esperar: "Les vídues de Menorca demanen venjança... I, si les nostres vídues demanen venjança, a Menorca tornaran a fer una matança. I si les d'allà tornen a demanar venjança... No veieu que això serà un mai no acabar?" Si al mal responem amb el mal, vingué a dir aquella dona, quan s'acabarà, el mal?
Si de cas reparau en la peanya de l'escultura dedicada a Ramon Llull a l'extrem del passeig de Guillem Sagrera, just a tocar amb la plaça de la Reina, trobareu en una de les cares aquesta sentència escrita en llatí que pertany al Llibre dels Proverbis: "La justícia procura la pau i la injúria procura la guerra, les paraules humils anuncien la pau, les paraules superbes, la guerra". Si a les injúries responem amb injúries, si a les paraules superbes responem amb paraules també superbes, serà un mai no acabar. Mai no s'acabarà el mal. Ho va dir Ramon Llull i ho digué, també, na Praxèdies, una poblera arromangada.
He de dir que les línies finals de l'editorial de Jean Daniel m'han fet pensar en unes altres paraules de Jean Paul Sartre escrites a París durant l'ocupació alemanya. Curiosament, diuen el contrari. Formen part de l'obra teatral Les Mouches, que vaig veure representar al teatre Romea l'any 1968 per la companyia Adrià Gual, traduïda per Manuel de Pedrolo i dirigida per Ricard Salvat. París és ple de soldats alemanys que pul·lulen pels bulevards i les places. La ciutat agonitza sota la bota nazi. I Sartre, a l'hora de comunicar-se amb el seu poble, desesperat i impacient, escull el drama d'Orestes, d'Èsquil. Orestes es dirigeix a Argos disposat a matar la seva mare. Una mort que seria alliberadora per a aquell poble també impacient i desesperat. Zeus, que representa el poder nazi, la força dels generals que podrien en aquell moment passejar-se per davant el teatre, li vol treure del cap. I pregunta: Com vols oposar-te a les ordres autoritàries, si pertanys a un poble dominat? Li diu que el seu poder és immens, li mostra com és capaç d'ajuntar tots els estels dins les seves mans i li diu: T'adones de la desesperació que t'espera si segueixes el camí que has emprès? I Orestes respon amb una frase rotunda, escrita l'any 1944 a París: "La vida humana comença a l'extrem de la desesperació". Orestes és el gran heroi de la Resistència i sap -diu Sartre-, que el mal no es pot vèncer si no és amb un altre mal.
La resposta de Sartre és inquietant, però no menys que la de Ramon Llull. Hem de respondre a les agressions amb una altra agressió o hem de presentar la part no colpejada de la cara perquè ens la colpegin? Llull predicava el diàleg. Morí apedregat.
