14 de julio de 2013
14.07.2013
Disputa de l´ase

Jaume Pomar, en la memòria

14.07.2013 | 06:30
Apallissat pel temps, Jaume Pomar, el poeta, ha partit d´aquest món. Ha pagat car el preu d´haver viscut. Érem amics. He seguit la seva escriptura amb admiració. He de dir que des de Tota la ira dels justos, l´obra amb què obtingué el premi Ciutat de Palma l´any 1966, he admirat el seu treball literari, la seva manera tràgica d´entendre la poesia. Escrivia a cops d´enuig, amb l´agosarada ràbia jove que feia somriure –era un somriure cínic, quasi pervers– a Llorenç Villalonga. M´enrecord que parlàrem d´aquest poemari i de moltes altres coses una nit en una sala encortinada del Calypso –no sé si he de dir que era un nigh club, un top-less, un puticlub, perquè totes aquestes paraules podríem fer servir per anomenar aquell antre–, que regentava Jaume Vidal Alcover al carrer dels Apuntadors de Ciutat per compte d´uns amics estrangers. A la mala hora de la matinada parlàrem de poesia, i de Sartre, i de Marx. Acceptaries una dictadura del proletariat?, –em preguntava. Començàvem a aprendre que la vida era sovint una passió inútil, que probablement Camus tenia raó i que Síssif era capaç d´esser feliç només amb la lluita... També vàrem aprendre que la història és la crònica d´un seguit d´horrors.

Hi ha en la seva poesia la ràbia encobeïda al llarg d´un temps mesquí, el dolor i l´enuig de sentir-se impotent, la percepció d´un món advers, la incomunicació. En algun moment de la seva obra la poesia fou encara una arma carregada de futur, una eina contra l´opressió, l´art al servei de la denúncia. I hi trobarem tots els temes que circularen per l´horitzó poètic dels nostres anys: l´amor, la desolació, l´amistat, el temps que fuig, el joc amb la mort, la religió, el suïcidi, les cicatrius que deixa la vida, el guany que dóna haver tingut les regnes a les mans. Hi trobaríem tantes influències... Des del primer cinema d´Igmar Bergman i de Glauber Rocha als poetes més propers: Llompart, Blai Bonet, Miquel A. Riera, Bartomeu Fiol, Miquel Bauçà. I, més enllà del rigor formal i la depuració del llenguatge, un rastre surrealista que corprèn. Però hi ha sobretot el plor del temps. Els versos transpiren el plant del poeta i la seva mirada es projecta en cada paraula. Hi ha també la utopia que es desfà com un teixit vell.
Jaume Pomar no abandonà mai les obsessions que havien marcat el seu primer llibre, però és evident que els tractaments que en féu foren uns altres alhora que la seva poesia s´abeurava d´altres móns i d´altres silencis. Potser hi entraren els aires de Brecht, i es tenyí d´universos possibles, i es tornà més dúctil. També, més irònica i, a vegades, distanciada. Una vegada i altra prenien força els temes que alimentaren el realisme social: la guerra i la postguerra, la complicitat amb la classe obrera, la hipocresia, les misèries humanes, el feixisme.

En ocasions es deixava endur per la confessió íntima. I tornava a esser corrosiu, dramàtic. I tornava el desassossec, el desencís. I l´emoció per la petita, dissortada pàtria: els paisatges vibrants, els colors, els perfums antics, la música callada. Un tema recurrent que es projecta des d´angles diversos és la passió del cos i el sentit de l´amor. El joc amorós que deriva sovint en el joc de la carn.
Cada vers, un mirall on es reflecteix la raó del poeta, la imatge de la por que identifica amb els paisatges més agrests i durs: el vent, els camins plens de pols, les roques. Quan s´adona que ha perdut determinades certeses, es refugia en si mateix, sol entre els seus dubtes, entre les boires grises, disposat a conviure amb els fantasmes.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook

¡Síguenos en las redes!