He llegit el llibre de memòries del periodista Joan Pericàs, publicat només fa pocs mesos. El vaig llegir tot d´una, després que vaig assistir a la presentació, el passat mes de maig, a la casa de cultura de la caixa d´estalvis. La relació d´amistat que vaig tenir-hi m´estimulava la curiositat i em produïa la inquietud pròpia que exerceix l´escriptura d´un home que sap que ha arribat al final del trajecte. La mort d´en Joan, com totes les morts que arriben abans d´hora, fou inclement i alhora injusta. Però, què vol dir: abans d´hora? Encara era jove. Havia nascut l´any 1960 i havia viscut la infantesa a es Coll d´en Rabassa, prop del mar. La memòria d´aquells anys, els jocs pel carrer, els amics, la plaça, la il·lusió de visitar els padrins paterns a Bunyola, les classes al col·legi de Sant Francesc, la mort del pare configuren un retaule de tristors i nostàlgia. Però no és l´enyorament que el mou a escriure, sinó el desconhort de l´home que sap que el món que és a punt de deixar hauria pogut ser més just i generós, més tolerant, i en percep el fracàs. Escriu des de la consciència del fracàs. Des de la convicció que les utopies en què havia cregut s´han esfondrat per sempre, que, potser, aquesta terra no serà mai la terra promesa.
El llibre de Joan Pericàs és una crònica trista de la ciutat de Palma. Una crònica que abriga la segona meitat del segle XX, des de les intenses nevades de finals dels cinquanta fins a l´actualitat i que reflecteix les grans transformacions socioeconòmiques i culturals que han marcat el nostre devenir. Però, més que de la ciutat, ens parla del substrat que defineix la vida dels homes i les dones que l´habiten. És evident que podria haver-hi altres lectures: algunes decadents i ràncies, d´altres pseudoburgeses, d´altres inquietants. No és posible llegir la realitat si no és a través d´unes ulleres. I les ulleres amb què en Joan dóna sentit al seu món són fetes amb retalls de misèria. Llavors, un paisatge de mediocritat sectària i de penombra s´extén davant ell. És el signe del temps: la percepció que el càncer de què es mor no li ha provocat solsament el tabac. En unes poques línies, segurament les més patètiques que mai s´han escrit a aquesta terra, ens revela la percepció del seu mal. Diu:
"En el meu cas, sense anar més enfora, que el consum de cigarretes des dels tretze anys hagi coadjuvat a l´aparició del càncer no es podrà negar mai d´una manera taxativa, però no és –no en tinc cap dubte– la causa principal o millor causa única. Tot al contrari, jo estic convençut que mor de paüra, d´un gran pànic esbatanat sota els meus peus, per mor d´un íntim i profundíssim sentiment de fracàs, xuclat per una buidor sense voreres".
Aquestes paraules, escrites poques setmanes abans de morir, no poden ser més reveladores. Sap que l´essencial és en els detalls i no ens plany els matisos ni cap dels tons en què pot interpretar-se la melodía d´una mort lenta, esperada. Diu que és la por allò que el mata, la percepció del pànic que li creix sota els peus. Ara sap del fracàs i de la buidor que deixa. Heus aquí el retrat d´una generació. Mentre, la metàstasi avança. No sé si puc atrevir-me a escriure-ho: el càncer, a vegades, també és una pàtria.
Ens resten aquestes paraules escrites quan en Joan era a punt de tancar la darrera porta. Potser aquest plany, en un temps en què qualsevol emoció s´absorbeix i es liquida tot d´una, només serà unes llàgrimes que els parabrises ràpidament esborra.
