Cada any, en arribar a les acaballes de l´estiu, el professor Joan Miralles ortganitza a la seva casa de Montuïri un cabaret de tardor dirigit als amics i a tots aquells que els agrada la gresca. Una festa que té per protagonista el riure fresc, l´acudit a vegades sarcàstic, la contança picantiosa, la broma bruta. Dissabte passat hi celebràrem la bauxa d´enguany. La clastra de la casa esdevingué un local nocturn a l´aire lliure. No sé si he de dir que fou un espectacle de revista musical, però no va haver-hi altra música que la de les veus que conten i el clam de les rialles. Quatre contadors vinguts de diversos indrets de l´illa: en Josep Grimalt, en Cosme Aguiló, en Pere-Joan Munar, en Sebastià Filippputti... De Felanitx, de Llorito, de Santanyí… És prodigiós que un gran nombre de gent es reuneixi per sentir contar històries alegres i acudits obscens propis d´una de les formes més antigues de diversió: la cultura de la comicitat. És com si de sobte ens trobàssim als temps de Bocaccio, de Rabelais, de Cervantes, els grans hereus del riure mil·lenari del poble. Els narradors comencen la representació. Compten amb la veu i les seves múltiples modulacions, amb els gestos, amb la mirada que observa la reacció del públic. Aviat construeixen una atmosfera còmica, la percepció que has entrat en un espai de joc irrepetible, i que camines pels paisatges de la burla grotesca i la paròdia.
De sobte, el professor Grimalt comença a contar: "Això era una monja que, traca-trac, traca-trac, trac-trac, agranava el carrer de bon matí. S´hi presenta un negre alt i gros com un gegantàs. S´obri l´abric i li mostra una col·lecció de corbates que duia penjades als davanters de la peça. Li diu:
—Que voldria comprar corbates?
—No –diu la monja–, aquí no tenim homes i no hem de menester corbates.
La superiora, nerviosa només de sentir-la, la cridà a l´ordre:
—Què diu, Sor Maria? Que no veu que si saben que aquí no hi ha homes poden venir de nit i violar-nos a totes, robar tot quant tenim, fer-nos un desastre?
La monja se´n torna al carrer i mira de trobar aquell negre que venia corbates. Diu:
—Escolti´m: li he dit que aquí no hi ha homes, però això només és durant el dia. Quan arriba la nit, s´omple el convent i hi ha homes per tot".
Un altre diu: "Això era un home que trobava que tenia la penga massa llarga i volia que l´hi escurçassin. Acudí al metge…"
I un altre: "Era un home que li va caure el barram dins el lloc comú…"
I encara: "Un capellà jove se´n va anar a un poble destinat de vicari. En arribar, el rector li va donar un paper amb la llista de les penitències que, segons quin era el pecat de què es confessaven, havia de posar. Hi va anar una dona i diu: Ave Maria Puríssima…".
I: "En què s´assembla una dona a un niu de formigues?"
El repertori dels contadors no té fi. Un acudit en reverdeix un altre, i un altre. Podrien contar durant tota la nit. Umberto Eco ha parlat a Il nome della rosa d´aquest riure grotesc basat en l´exageració dels plaers corporals: el menjar i el sexe. Passam tant de gust d´explicar les nostres fornicacions reals com les imaginàries.
Bergson va escriure que riure a plaer reclama una certa anestèsia del cor: oblidar-te per un instant de la quotidianitat difícil, amarga. Però també és una forma de lluitar contra la por.
