Aquestes són les brutalitats de què se serveixen les dictadures, sempre les mateixes. D´aquesta manera sembren l´horror. Saben que el seu poder se substenta en la repressió i en la tortura i en fan tots els usos. Era dijous, de matinada, a Damasc. Sempre és de matinada, quan arriben les milícies nocturnes i els sicaris. Maria del Mar Bonet ho ha cantat a les places de més de mig món: Què volen, aquesta gent, que arriben de matinada? Arribaren els homes enviats per Bachar el Asad. Anaven armats i portaven la cara coberta. Entraren a l´estudi d´Ali Ferzat, un dels més populars caricaturistes del món àrab, al centre de la ciutat, i fou agredit. L´apallissaren amb ràbia, li trencaren dos dits de la mà esquerra i el braç dret, el feriren prop d´un ull. Li digueren que això només era un avís i l´amenaçaren: "Et romprem les dues mans per a que no tornis a dibuixar mai més". L´abandonaren als afores de la ciutat, en una cuneta –les cunetes, aquests petits canals per a l´evaqüació de l´aigua situats al costat dels camins, són els llocs que prefereixen els matons-, malferit, les mans fermades i el cap ficat en una borsa de plàstic. Havien apagat algunes cigarretes sobre la seva pell i tenia l´esquena plena de cremades. Però no és l´únic artista agredit pels sicaris del règim: Només fa un mes que, Ibrahim al Qashoush, un músic de renom que s´havia posicionat al costat dels més crítics, fou encontrat mort a la seva casa de la ciutat de Hama. Li havien tallat les cordes vocals.

Ali Ferzat és dibuixant de còmics i es dedica a la sàtira política. Durant mesos, des que començaren les revoltes als països àrabs i les manifestacions, ha dirigit els seus dibuixos contra la corrupció, la burocràcia i la repressió violenta exercida des del poder. També, contra la violencia quotidiana als carrers de Damasc. Pocs dies abans havia publicat una vinyeta en la qual es veu el mandatari siríac Bachar el Asad que parteix a l´exili. Porta una maleta i es disposa a fer autoestop. De sobte es para un cotxe conduït pel coronel Moammar al-Gaddafi, que s´escapa de Líbia. Bachar al-Assad li senyala amb el dit la direcció que han de prendre. Cap a on se´n van? Potser, cap a la ciutat de Jeddha, a la vora del mar Roig, a les riberes d´Aràbia, on el general Ben Alí, expresident de Tunícia ha cercat refugi segur. Se´n van els dictadors, potser en autoestop, i deixen rere seu un rastre de crims i tortura.

La història d´Ali Ferzat reprodueix un relat que ens és conegut: tants de testimonis que donen compte de la misèria amb què els dictadors es resisteixen a deixar el poder, dels assassinats comesos en nom de l´ordre, de com l´exèrcit envesteix el poble, de les tortures, les mateixes de sempre, de com és ofegat l´afany de llibertat i justícia. Una història que em transporta a la detenció i l´assassinat de Víctor Jara, a l´estadi de Santiago de Xile, pocs dies després de l´onze de setembre de 1973, on fou torturat fins a la mort pels colpistes xilens que s´alçaren a les ordres d´Augusto Pinochet contra el govern de Salvador Allende. També a Víctor Jara el colpejaren amb la culata del fusell i li trencaren les mans perquè mai més no tornàs a tocar la guitarra, ni tornàs a cantar mai més a la llibertat.

Ha passat el temps. Mentre, les dictadures tornen a fer reviure les velles tàctiques, els mètodes de sempre, tan eficaços.