25 de diciembre de 2010
25.12.2010
Disputa de l´ase

El mestre

25.12.2010 | 07:30
No és fácil acomiadar-se del mestre. Tanmateix, la figura de Melcior Rosselló serà present al cor d´aquells que vàrem ser els seus alumnes. Ho serà mentre algú sigui capaç de dur a la pràctica les seves lliçons. Era en temps de postguerra i les ferides encara sagnaven. Enmig de la misèria mental i l´estretor de mires, les seves classes eren un acte de responsabilitat civil, de compromís amb una tradició educativa que es remuntava als temps de la Institución Libre de Enseñanza, coherent amb els principis que definiren els plantejaments pedagògics de la Segona República.
El vaig conèixer el mes d´octubre de 1956 en què vaig iniciar els estudis de magisteri a l´Escola Normal de Palma. Només feia un any o dos que havia aprovat l´oposició de regent de l´escola annexa, la qual cosa el convertia en el nostre professor de pràctiques. Es parlava encara del seu exercici brillant. Llavors ja era un mestre destacat que venia de l´escola Graduada de Llevant on, anteriorment, durant el curs 1936/1937 havia fet un any de pràctiques i on havia conegut a Emili Darder, el batle que acudia a inspeccionar personalment el material escolar i a comprovar que el menjar que se servia al menjador reunia les millors condicions sanitàries.
Però la seva història es remuntava més enrere. Melcior Rosselló havia format part d´aquella gent que a partir de 1932, –Cèlia Viñas, Pere Capellà, Margarida Rul·lan, Pere Serra i Pastor– va dur a terme el projecte de difusió cultural que Marcel·lí Domingo havia articulat amb el nom de "missions pedagògiques". Com qui sembra una llavor i espera que neixi.
He de dir que, a l´Escola Normal, el panorama era desolador: els professors eren vells i estaven cansats. Havien vist com, anys enrere, assassinaven alguns dels seus companys i es parlava de depuracions i de presidis. Se´n parlava en veu baixa. També havien vist com perseguien molts dels seus exalumnes: mestres que exercien la professió amb dignitat, que havien comès l´error de creure que una formació escolar rigorosa podia alliberar els fills dels pobres d´algunes servituds. Per això els havien tancat a la presó. O els havien afusellat en un cementiri obscur, de matinada.
No he de dir fins a quin extrem ell sol –perquè era ben sol– aconseguí que vàries generacions de mestres es contagiassin d´una rara il·lusió: la fascinació d´acudir a l´escola i exercir una professió desprestigiada i envilida. Sobretot, vigilada. I contra l´escola rutinària que prioritza la memorització i l´aprenentatge buit de sentit, ell encara creia que, per mitjà d´una escola capaç d´estimular el pensament i la reflexió crítica, els homes i els pobles s´humanitzen i creixen. Vinculava el progrés a l´educació, convençut que les nacions més avançades deuen la seva prosperitat a l´escola.
Però hi ha una pregunta per a la qual m´és difícil trobar una resposta: Com era que aquell home, pessimista empedreït, que conexia la degradació en què es trobaven els edificis escolars, alguns d´ells quasi en ruïnes, i sabia quina era la misèria moral dels vencedors, era capaç de desvetllar el nostre entusiasme, la ingènua inquietud d´esser mestres?
Potser, perquè va creure que per mitjà de la cultura i de l´estudi es pot prendre consciencia de la realitat injusta. No ho sé, però m´agradava percebre la fermesa de la seva veu, convençut que des de les aules encara era possible transformar la vida.
Compartir en Twitter
Compartir en Facebook

¡Síguenos en las redes!