Ni la presència de l’enyorat Baba ni la reaparició de Take Kubo han fet canviar el joc pobre, molt pobre, del Mallorca davant un equip, el Getafe, que tampoc no ha demostrat res. Ni una sola rematada entre els tres pals en tot el partit i en cap de les dues porteries. L’entrada també ha estat ben pobra, però, els més de vuit mil espectadors han estat, a pesar de la pluja i el fred, el més destacat d’un dels pitjors partits que hem vist a Son Moix aquesta temporada,
Hi ha poc atreviment, poc talent i encara menys inventiva, i tampoc no podem demanar gaire cosa més ni al Mallorca ni al Getafe. Tots dos justifiquen plenament els llocs que ocupen a la classificació. Sempre des de la distància, tot fa pensar que el Mallorca pateix una forta depressió, després de moltes setmanes sense guanyar. L’equip no juga massa malament a l’hora de tocar la pilota, però, quan arriba a la frontal de l’àrea, les idees desapareixen, ningú no xuta i els defenses no tenen gaires problemes, per no dir que no en tenen cap. Va passar a Vallecas; ara, a Son Moix, i, a les darreres jornades, és una constant.
El problema és que les sensacions que transmeten els jugadors no són gens esperançadores. Ni les sensacions ni el llenguatge corporal. Hi ha un punt de frustració i una alarmant falta de confiança. D’aquí que la repetició de pilotes en llarg des de la porteria de Reina sempre acabin en poder del rival, en aquest cas, el Getafe. Si en el futbol una de les coses més importants és un bon control (i, si és orientat, millor) al Mallorca n’hi hem vists molt pocs.
Si hem d’interpretar el tassó mig ple, només podem destacar que l’equip no ha perdut i que ha acabat amb la porteria a zero. Ara bé, el que té per davant el Mallorca no convida a ser optimistes, però mai no se sap. Dissabte espera l’Atlètic de Madrid al Wanda. Ni més ni pus.
