Abans de començar, ja intuíem que seria un partit abocat a l’empat. L’Sporting juga més bé quan no és a El Molinón i, si fa no fa, al Mallorca, li passa el mateix. Són dos equips que tenen característiques similars i també una falta de punteria clamorosa en les poques pilotes que arriben a l’àrea. L’equip de García Plaza va tenir problemes, sobretot al primer temps, perquè el centre del camp era controlat per homes com Pedro Díaz i Manu García. Els dos migcampistes asturians varen jugar molt millor que Salva Sevilla i Ruiz de Galarreta. Una pèrdua de pilota de l’andalús va significar que l’àrbitre li tragués la targeta groga, i això el va condicionar. Per altra banda, l’actuació de Galarreta no va tenir res a veure amb la que veiérem a Girona, i segurament la d’ahir haurà estat la pitjor des que és titular. Quan el jugador basc no se sent a plaer, li pega la frustració i pot ser un perill per al seu propi equip. Davant l’Sporting, tornàrem trobar a faltar la clarividència i subtilesa necessàries per marcar. I, ja se sap: si no hi ha gols, a més de no haver-hi alegria, només es pot aspirar a no perdre, actitud que manté el Mallorca des que començà el campionat. I això encara gràcies al bon joc dels dos centrals, Raillo i Valjent, i sobretot a l’estat de forma i concentració que, jornada darrere jornada, manté Manolo Reina. Gràcies a aquests tres homes, la casella de gols encaixats presenta els millors números, tant de Primera com de Segona. Ara bé, per aspirar a cotes més altes –tot i quedar a un punt del líder- convé sumar de tres en tres. La temporada és molt llarga, queden molts de partits, i el Mallorca n’haurà de jugar un altre dimecres, en horari d’estiu (?): a les 21.30 h. Serà al camp del Cartagena, un equip de la part baixa de la classificació i que és un dels que ha encaixat més gols de la categoria, 17.
