Patir forma part de l'ADN del Mallorca. Però aquesta vegada passar-ho malament s'ho ha pagat i una derrota com aqueixa no havia tingut tant d'efecte, fins i tot més que una victòria. Al Carlos Belmonte, que no va registrar una entrada més nombrosa que la del partit d'anada a Palma, es tractava d'empatar a zero o a un, o també perdre només per la mínima. I l'objectiu s'ha assolit. L'equip de Vicente Moreno tornà a sortir molt mentalitzat, amb les idees ben clares i amb l'avantatge que representava arribar al partit de tornada amb el dos a zero. Ahir, Dani Rodríguez no va ser l'home del partit, però no li podem retreure res; de fet, ni a ell ni a cap jugador. El migcampista va estar molt vigilat i, cada vegada que tocava la pilota, va haver de suportar els xiulets dels seus exaficionats. La feina del gallec i de tots els companys fa ser perfecta i molt feixuga, tant que la majoria de futbolistes acabaren fusos. El Mallorca va tenir un nivell un poc inferior al que veiérem a Son Moix dijous passat, quant a joc i estratègia per contrarestar les envestides de l'Albacete, que eren més que previsibles. La disposició defensiva i sobretot la concentració dels quatre de darrere (cinc, comptant Manolo Reina) feren possible que donem la derrota més que per bona. Ningú no discutirà ara com varen jugar o com no, perquè era qüestió de salvar l'eliminatòria, i ho han aconseguit de manera merescuda. Riazor i Son Moix seran els escenaris del pròxim equip de la Primera Divisió. Vaticinam nervis i emocions fortes, dijous que ve i diumenge.
