L'efecte Son Moix' ja no és notícia. Els futbolistes del Mallorca tenen tan interioritzat jugar com a locals que ho fan com si fessin calça. I guanyar davant tan pocs aficionats encara té un poc més de mèrit. L'hora, la ventada i alguna panada de demés a l'estómac no convidaven a moure's de casa. No direm que el partit d'ahir fos fàcil, però les diferències a la classificació quedaren ben clares. El fet que el Rayo Majadahonda -debutant a la categoria- tengui un jugador que de llinatge sigui Zidane no és garantia de res. Enzo és un futbolista correcte, però molt enfora del gran jugador que va ser son pare. Quant al rival del Mallorca, poques coses a dir. Va tenir la pilota durant gairebé tot el segon temps i no se'n dugué una golejada perquè els homes de Vicente Moreno exhibiren una inoperància i una desídia realment insultants. Ens vàrem descomptar dels contraatacs que no aconseguiren acabar ni en un miserable córner. Més d'una vegada varen ser tres, quatre i cinc jugadors contra pocs efectius defensius que tudaren innombrables oportunitats de marcar. El Mallorca va cedir el terreny i la pilota al Rayo Majadahonda amb la intenció de fer mal a la contra, però no va li fer ni pessigolles. Només la bona actuació de Reina -penal aturat inclòs- va fer que els mallorquinistes acabassin amb la porteria a zero. En resum, la segona part va sobrar, però els punts quedaren a Palma. Res a dir, però, atenció: a La Rosaleda serà una altra cosa.
