El Mallorca va jugar tot el partit amb deu homes. Discutir aquí l'expulsió absurda d'Acuña és perdre el temps, perquè el jugador, passat de pes i lentíssim, no va aportar absolutament res a l'equip. Els de Ferrer jugaren molts de minuts més bé amb deu. Tocaren, estimaren la pilota i només als darrers instants es preocuparen un poc pel resultat. Per tant, és una qüestió totalment mental dels jugadors. L'equip es veu inferior i hi posa els cinc sentits i tota la concentració possible. Que la imatge i l'actitud exhibida ahir a va ser molt diferent de la d'Alcorcón és evident, i per això l'afició no sortí decebuda del camp. Ja sabem que guanyar fa riure, i això no és una frase inventada ara, ni molt manco. En el futbol d'avui en dia, guanyar sempre és bo de la manera que sigui; per tant, benvinguts siguin els primers punts, malgrat que l'equip encara continuï molt verd. Ahir els dos jugadors negres varen ser els més destacats. Pereira i Kasim, per aquest ordre, varen destacar per sobre dels altres, que feren el que pogueren. Ja és positiu que no hàgim d'assenyalar ningú perquè s'hagi amagat. Ahir varen haver de suportar humitat i un terreny de joc patètic.
