Setembre assolellat, bon vi assegurat

Sant Ramon Nonat (31)

«No-nat», és a dir, «no nascut», nascut excepcionalment, extret del ventre de la mare ja morta fent-li la cesària (així va ser tret Juli Cèsar, també). Per aquest motiu –de tota la humanitat, només tres persones no varen néixer: Adam, Eva i ell- sant Ramon fou diferent de l’altra gent, en gràcies i virtuts (també a Macbeth de Shakespeare serà Macduff, no nat de mare, qui donarà mort al tirà). Tot i ser noble, Ramon no volgué ser cavaller, sinó frare mercenari, i va anar a predicar la fe cristiana als moros. Després fou cardenal. Gran miracler, advocat dels parts i patró de les llevadores i protector de la pesta. A l’hora de la mort no li arribava el viàtic, i va baixar Nostre Senyor del cel a combregar-lo. Ja mort, diverses poblacions es disputaven les seves despulles; així que varen carregar el seu taüt damunt una mula cega i la varen deixar al seu albir; on caigués morta allà l’enterrarien. Va caure a Bergós, però es va tornar a aixecar; després a Torà i finalment a Portell (Segarra), on havia nascut, i li fou bastit un santuari, concorregut per romeries i entorn del qual les cavalleries, la clerecia i els fidels donen tres tombs: el ritu del cercle màgic, solar, una pràctica de protecció destinada a assolir la salut i el favor de l’astre. Tanmateix, tot i la devoció popular tan estesa, no sembla que tal sant hagi existit mai, sinó que ha estat suposat a partir del text confós de la cançó popular que diu: «Sant Ramon Nonat –de fet és ‘n’ha nat’, ja que es refereix a sant Ramon de Penyafort, i no a cap Nonat-, fill de Vilafranca...»

La tradició...

Diu la tradició que quan va néixer, la seva mare va morir, víctima d’unes febres. Vint-i-quatre hores després, el vescomte de Cardona, va obrir el ventre de la mare amb l’espasa i va treure’n l’infant; el mateix vescomte li posà el nom de Nonat, perquè aquelles no eren maneres de venir al món. Per mor d’això se li varen atribuir virtuts especials. Era l’advocat dels parts i patró de les llevadores. També se l’invocava en casos de febre desesperada. Era tengut com a protector contra els falsos testimonis i la calúmnia.

Ha entrat el setembre

I d’aquesta manera ja es pren consciència que l’estiu s’acaba; les hores de sol ja s’han escurçat molt, les temperatures comencen a baixar i les pluges augmenten. Setembre era el setè mes dels romans, el seu nom deriva de septem, que indica que ocupava aquest lloc. En el calendari actual ocupa el lloc novè i té trenta dies, els mateixos que ha tengut sempre perquè mai no ha canviat. Del dia vint-i-u al vint-i-dos el sol entra al signe de Balança i així comença la tardor per a tots els habitants de l’Hemisferi Nord, i la primavera per als de l’Hemisferi Austral.

Sant Gil (1)

Gil (Atenes, ca. 640-Sant Geli, Comtat de Provença, ca. 720) va ser un eremita i abat d’origen grec que va viure en el segle VII. És venerat com a sant per l’Església Catòlica. La seva santedat va manifestar ben aviat i de jove hom li atribueix alguns miracles. A la mort dels seus pares va donar el seu patrimoni als necessitats i amb vint anys es va traslladar a la Provença, fent una estada a Roma. Arribat a Arle va practicar l’eremitisme en els boscos situats entre aquell lloc i Nimes. Acostumava a estar acompanyat per una femella de cérvol que va domesticar i li proporcionava llet pel seu manteniment. Se’l representa vestit amb l’hàbit negre propi de l’orde benedictí, portant un bàcul que denota la seva condició d’abat. També es pot trobar representat vestit com un ermità. Molt sovint l’acompanya un cérvol i pot tenir una sageta clavada al pit o bé a la mà, fent referència a l’episodi de cacera durant el qual va resultar ferit. Aquest episodi és destacat a la Llegenda àuria de Jaume de Voràgine.

El mes de la verema

Començava a mitjan mes, a l’entorn de la Santa Creu de Setembre (14), anomenada també «Santa Creu de les veremes» per diferenciar-la de la Creu de Maig i Sant Miquel (29). La verema ha conservat fins avui aspectes d’un costumari ancestral format per ritus mil·lenaris comuns en els diversos pobles mediterranis. Convé tallar i trepitjar en lluna creixent, ja que els raïms donen més vi. «Agost i veremar, cada dia no es fa» (les coses extraordinàries no s’han de prodigar); «Verema en temps eixut, i colliràs vi pur»; «A sant Mateu, verema arreu». Però, actualment, fa més d’un mes que ja ha començat! Coses del canvi climàtic.

La lluna de setembre

Setembre és un mes lunar, és a dir, un més en el qual la lluna compta, o comptava, i molt, en les tasques de l’home del camp i de la mar. Ara és el moment final d’un cicle agrícola i l’inici d’un altre, la idea rítmica i ininterrompuda de mort i naixement que suggereix la naturalesa està estretament relacionada amb el ritme lunar. Es creia que fer les coses conforme la lluna de setembre comporta més profit.

Sabíeu que...?

Avui és el Dia Internacional de les Víctimes de Desaparicions Forçades. Dilluns (31) és el Dia Internacional de la Solidaritat. Dimarts (1) se celebra el desembarcament del rei Jaume I a Santa Ponça. Dissabte (5) és el Dia Internacional del Voltor.

En Lluna plena o minvant es pot collir el raïm de taula i una de les maneres de conservar-lo fresc, com si fos collit d’hora, és posar-lo amb part de la sarment introduïda dins una botella d’aigua.

A la Lluna vella de setembre es tallaven els brots de les mates i ullastres que s’empraven per a fer paners i ormeigs de pesca, com nanses i morenells.

«No hi ha barrera, pany, ni forrellat, que puguis imposar a la llibertat de la ment» (Virginia Woolf).

Suscríbete para seguir leyendo