Qui es banya per la Mare de Déu del Carme, no arriba a Santa Anna

Sant Enric (13)

Enric II del Sacre Imperi Romanogermànic (973-1024) anomenat el Sant i també conegut com a Sant Enric (per tal com va ser canonitzat per l’Església Catòlica), va ser el cinquè i darrer emperador del Sacre Imperi Romanogermànic de la dinastia saxona (o otoniana) des de la seva coronació a Roma el 1014 fins a la seva mort una dècada més tard. Va ser coronat rei d’Alemanya el 1002 i rei d’Itàlia el 1004. Per les seves donacions a esglésies i monestirs, i pel matrimoni cast que mantingué amb la seva esposa Cunegunda, Enric va ser canonitzat per l’Església Catòlica el juliol de 1147, sota el pontificat de Climent II. Cunegunda també va ser canonitzada l’any 1200 per Innocenci III. Després de diversos moviments en el calendari, des del 1969 la seva festivitat ha quedat establerta el 13 de juliol (la data de la seva mort). És el patró de la ciutat suïssa de Basilea.

Advocat dels asmàtics.

Antigament, els remeiers i curanderos preparaven un paper d’estrassa que es deia el «paper de Sant Enric» i que tenia la virtut de fer passar l’ofec. La preparació consistia a xopar el paper en l’aigua de set fonts diferents, en la qual prèviament s’havien fet bullir set herbes remeieres també diferents. El malalt, quan sentia venir l’atac d’asma, caragolava un paperet de sant Enric, l’encenia, se’l posava davant la boca per aspirar el fum i li passava l’ofec.

Sant Bonaventura (15)

Va viure a Itàlia i França (1218-1274). Fou frare franciscà elegit ministre general de l’orde i en fou nomenat «segon fundador»; se li donà el sobrenom de «doctor seràfic». Era el protector dels teòlegs, dependents, peons, teixidors. Segons la tradició va morir de tifus, i per això se li demanava que protegís d’aquest mal. També se l’invocava en favor dels infants, perquè els deslliuràs de malalties i els allunyàs de males companyies. Els parents de la gent de mar, sobretot les dones, li resaven perquè donàs una tornada feliç i ràpida als navegants.

Mare de Déu del Carme (16)

La Mare de Déu del Carme és una de les diverses advocacions de la Mare de Déu. Aquesta advocació té l’origen en l’aparició de la Mare de Déu a un frare en el transcurs de la qual li lliurà l’hàbit o escapulari que havia de ser el distintiu carmelità: la festa data del segle XIV. Tanmateix, el culte a la Mare de Déu és fruit de la imaginació popular que supleix la insuficiència de referències a Maria en el Nou Testament, desenvolupant fantasiosament un extensíssim llegendari. L’almirall mallorquí Antoni Barceló la popularitzà entre la marineria, fins a substituir el patrocini de sant Elm. En les processons, mar endins, duen la imatge de la Mare de Déu del Carme, o «Stella Maris». Arribat a un punt de la processó, totes les barques fan sonar reiteradament les sirenes en homenatge a la Verge. Fan festa per la Mare de Déu del Carme, a cala Bona (Son Servera), cala Figuera (Santanyí), cala Rajada (Capdepera), Port d’Andratx, Port de Pollença, Port de Sóller, Porto Cristo, es Capdellà, Portocolom... La Mare de Déu del Carme és la patrona de moltes poblacions del litoral mediterrani.

Sant Frederic (18)

Frederic va ser bisbe d’Utrecht des del 820 fins a la seva mort l’any 838. És venerat com a sant per l’Església Catòlica. La tradició diu que havia mort quan predicava, això va fer que fos considerat màrtir i se’l veneràs com a sant des de poc després de la seva mort. La seva tomba estava a l’església de Sint Salvator d’Utrecht, fins que va ésser profanada al segle XVI, durant la Reforma protestant, i les restes es perderen. Segons una tradició, Frederic acompanyà Lluís el Pietós en la conquesta de Barcelona en 801 i fou qui digué la missa d’acció de gràcies el 25 de desembre del mateix any. Una relíquia seva es guarda a l’Església dels Sants Just i Pastor, on el 1883 es dedicà la capella de la Mare de Déu del Roser a Sant Frederic, a instància de la llavors constituïda Societat de Sant Frederic, que tenia com a objectiu el foment d’aquesta devoció. Era considerat advocat contra la sordesa; és el patró dels ferreters.

Els refranys més populars (IV)

Qui no té cap ha de tenir cames. Qui vulgui peix que es mulli el cul. Qui no s’arrisca no pisca. La guineu quan no les pot haver diu que són verdes. Al juliol, ni dona ni caragol. A sants i a minyons no els prometis si no els dons. Carrers mullats, calaixos eixuts. Val més boig conegut que savi per conèixer. Qui no plora no mama. Per Sant Joan, bacores, verdes o madures, però segures. Qui té gana somia pa. Qui vol lluir ha de patir. Any de neu, any de Déu. Qui oli remena, els dits se n’unta. Tota pedra fa paret. Qui guarda quan té, menja quan vol. A la vora del riu no t’hi facis el niu.

Sabíeu que...?

Dilluns (13) és el Dia Mundial del Rock. Dimecres (15) és el Dia Mundial de les Habilitats dels Joves. Divendres (17) és el Dia Mundial de l’Emoji. Dissabte (18) és el Dia Internacional de Nelson Mandela.

«El bé de la humanitat ha de consistir en el fet que cadascú gaudeixi al màxim de la felicitat que pugui, sense disminuir la felicitat dels altres» (Aldous Huxley, 1894-1963, fou un destacat escriptor i filòsof britànic).

Suscríbete para seguir leyendo