Mor el glosador Joan Planisi, el darrer mosqueter

Antoni Socias, Pobler, Rafel Roig, d’es Carritxó, i Joan Planisi, Campante, han estat els tres grans glosadors que arribaren al tombant del segle, després de mig segle glosant. I queda en d’Artagnant, en Jaume Juan, algaidí, que va tenir-los com a mestres. Joan Planisi (Manacor 1928-Can Picafort 2025) va glosar per tots els pobles de Mallorca, també amb Joan Colombram de Maria, Joana Cartera, de Búger, Jordi Torrens, de Llubí, Pau Ferrer, de Pòrtol, etc. Tenia una ironia d’aquelles tan polissona, i amb una mirada i dos mots ja calava el contrincant; sabia picar allà on més coïa; per a més, tenia molt bona veu. Amb l’amo en Joan –com amb l’amo en Toni Socias, amb mestre Rafel Roig, i més endavant amb Jaume Juan- vam viure els combats de picat que duraven dues hores, en places i tavernes, però el públic era seixantí, i de més amunt. Sempre acabava amb un “fandanguillo” que aixecava el públic del seient i quedava entusiasmat. I és que la dècada del vuitanta no hi havia mòbils, ni Internet, i la gent anava a veure i gaudir de l’espectacle sabent que en acabar ja no hi hauria reproduccions de cap casta.

L’amo en Joan em repetia que després d’ells, el glosat a Mallorca desapareixeria –també ho havia dit Jaume Calafat (Valldemossa, 1901-Son Servera, 1982), que després d’ell s’acabaria-. Jo li deia que a través dels tallers podríem atreure els joves, que havíem d’aconseguir posar-ho de moda, i ell se’n fotia perquè “un glosador ja hi havia de néixer”. I tanmateix va gaudir –com l’amo en Toni i mestre Rafel- de poder glosar amb els glosadors que havien sorgit dels tallers o bé que ja en sabien, com n’Antònia Pipiu, en Mateu Xurí, en Toni Carnisser, en Jordi Artiller, en Toni Mostel, en Toni Prim o en Llorenç Màgic, entre d’altres. La cara de felicitat que feien en glosar amb na Pipiu o en Xurí, era per llogar-hi cadiretes. Les deu Mostres que vam fer a Manacor –tres d’Autonòmiques i set d’internacionals- van despertar l’esperit somort de la glosa a Mallorca perquè vam conèixer altres maneres d’improvisar tot respectant i fent més fort el glosat mallorquí. L’Associació Cultural Canonge de Santa Cirga va atorgar la Ploma d’Or del Canonge als “tres mosqueters”.

Record que amb Toni Socies vam anar a una trobada internacional al País Basc, on els bertsolaris ens duien anys i panys d’avantatge en tots els sentits. Dins l’avió, en Joan Planisi va venir al meu seient tot compost i seriós: “Felip, amb en Toni hem decidit que cantarem en castellà”. I això?, li vaig dir. “Fotre, és que en mallorquí no mos entendran, i se pensaran que no sabem xerrar en castellà!”, em va respondre. “No, l’amo en Joan, anau equivocat: ens han convidat perquè improvisau en mallorquí, si ho féssiu en castellà no ens haguessin convidat a nosaltres, podeu estar-ne segur!”, li vaig dir. Al final van trobar que jo tenia raó...

La nostra incertesa era que se n’anassin aquests glosadors i els nous no haguessin pogut glosar amb ells, és a dir, rompre la baula de la continuïtat. Avui, tots els glosadors que van fer combats amb ells n’estan orgullosos i ho recorden com una experiència vital extraordinària. També és veritat que, avui, seria impossible dur a terme un combat de dues hores, amb la mateixa tonada i més o manco els mateixos temes; ara, un combat, ha de variar cada deu minuts ja que la paciència i la capacitat de posar atenció també ha minvat molt, o bé s’ha fet més selectiva. I això, els Glosadors de Mallorca ho han sabut actualitzar.

Se n’ha anat el darrer mosqueter de la glosa que venia d’una època grisa i mancada de llibertat; tal vegada, la paraula oral improvisada en forma de glosa, esdevenia una de les poques encletxes per on albirar una mica de llum. Gràcies, Joan Planisi, Campante, per haver-hi estat.