Per l'Advent, posa't al sol i guarda't del vent

Comença l’Advent

I l’escurçament dels dies amb l’arribada del fred conviden a quedar-se a casa. Advent vol dir ‘adveniment’, període de quatre setmanes –abans cinc- de penitència, dejuni i pregària, amb què la litúrgia cristiana prepara Nadal, el naixement de Jesús en carn mortal, però també la segona vinguda, a la fi del temps, «a judicar els vius i els morts». Era conegut com la Quaresma de Nadal. És un temps d’esperança del Nadal que ve i de la germinació de les llavors sembrades, a pesar de l’aparença de nuesa i mort dels conreus i la natura. Temps ventós: es creia que el diable s’hi embolicava per evitar el naixement de Jesús; quan el vent empenyia la gent tenia por que el dimoni no se l’endugués a l’infern i se senyaven. Es començaven a preparar els betlems, però amb l’establia buida.

Cara o creu

Per l’Advent era permès als infants jugar a jocs d’aposta amb doblers, els quals tenien prohibits la resta de l’any. Un dels més comuns era el de «cara o creu». Aquest joc és molt antic; els romans ja hi jugaven i en deien «cap o nau», perquè les seves monedes tenien el cap de l’emperador a un cantó i una nau a l’altre. Els pobles cristians varen col·locar una creu al revés de les seves monedes i d’aquí ve el nom del joc.

Sant Andreu (30)

Fou un dels dotze apòstols triats per Jesús per difondre la fe cristiana, i fou també deixeble de sant Joan Baptista. Va néixer a Galilea i era germà de Simó –Pere- i, com ell, pescador. En els evangelis és citat en l’episodi de la pescada miraculosa, en el de la multiplicació dels pans i dels peixos i en el dels grecs que preguntaren com ho havien de fer per trobar Jesús. Cap font parla explícitament de la creu en aspa -«creu de sant Andreu»- com el seu instrument de martiri; probablement aquesta informació procedeix de l’imaginari popular, que llegia en les Actes la decisió de fermar-lo amb cordes a una creu que, a voluntat del Sant, havia de ser diferent de la de Crist. L’elecció de l’aspa podria tenir un significat simbòlic, ja que la X és la lletra inicial del nom de Crist. És el protector dels pescadors, i patró d’Escòcia.

Desembre, el darrer mes de l’any

El darrer mes de l’any, el del solstici d’hivern, punt d’inflexió que marca la resurrecció de la llum del sol. Aquest és, també, el mes de les matances, fins arribar a la darrera fira de l’any: la de sant Tomàs –recuperada fa un parell d’anys a Sineu-. Aquest mes desmamen els anyells primerencs i comencen a munyir i a formatjar; neixen els anyells de mig temps i els cabrits. Diuen que els porcells que neixen aquest mes no solent tenir mal i són dels que creixen aviat. És tengut pel mes més fred de l’any, juntament amb el gener. El nom li ve del calendari romà, el qual estava dividit en deu mesos i era el darrer, el desè. És un més de repòs, «dormidor»: la terra dorm i no despertarà fins al febrer, per això ara no es fa cap feina d’importància al camp. És el dissabte de l’any. Ara venen a hivernar els ocells de països freds: pit-roig, estornell, tord...; les orenetes migren a terres més temperades. Es caça la llebre i el tudó. Els pescadors també disminueixen la seva activitat per efecte del fred i del mal temps.

Les primeres festes d’hivern

Sant Andreu s’escau sempre molt a prop del temps d’Advent –la Quaresma de Nadal-, que comença quatre diumenges abans de Nadal –avui-, i les seves festes participen ja de l’ambient típicament hivernal d’aquest període litúrgic preparatori de Nadal («Per l’Advent, posat’t al sol i guarda’t del vent»). Potser per això, tot i ser encara a la tardor, com que és el darrer dia de novembre –«Tots Sants l’entra i sant Andreu el treu»- i llavors ja entra el darrer mes de l’any, ja es viu un ambient de festa major d’hivern. Comença el cicle nadalenc; és l’Advent, el mes de Nadal: el cicle nadalenc comença amb sant Nicolau (6) i la Puríssima (8); i continua amb santa Llúcia (13) i sant Tomàs (21). Després de Nadal (25) ve sant Esteve (26) i sant Joan Apòstol i Evangelista (27), els Sants Innocents (28) i Cap d’Any.

Un sant poc conegut: sant Eloi (1)

El tenien per patró els que treballaven el metall al foc i els que feien armes: llancers, espasers, cuirassers, daguers, escopeters; també el veneraven els argenters, joiers –de nin va treballar en una orfebreria de Limoges-., moneders i pintors de vidrieres. Els traginers també el tenien per patró, ja que segons una tradició, sant Eloi havia fet de traginer. Tenia una ànima gran i misericordiosa per als pobres; de fet, tot quant guanyava ho repartia i fins i tot arribava a passar fam. Quan va morir el bisbe ell va ocupar els destins de la diòcesi per aclamació popular. Va morir l’any 660.

Santa Bàrbara (4)

«Només se’n recorden de santa Bàrbara quan trona!» Verge i màrtir del s. III, l’existència de la qual no és del tot segura; per això no apareix al calendari litúrgic postvaticà. És la patrona de les professions que manipulen explosius, a causa de la llegenda del raig que va caure damunt el pare que la va tancar i matar al seu castell; i del cos d’artilleria de l’exèrcit; dels bombers; també la tenien per patrona els miners i els electricistes; i advocada dels qui morien de mort sobtada. Patrona de Bunyola, poble especialment protegit dels llamps gràcies al patronatge: tenien a un lloc ben visible l’estampa de la santa, que es regalava aquest dia, i se li encenia un ciri. Festa patronal a Vilafranca, amb foguerons, torrada, ball i bunyolada després de l’ofici solemne en honor a la santa.

Santa Maria ha celebrat aquest dissabte la Festa del Vi Novell amb la tradicional visita als diferents cellers del municipi. La celebració ha culminat a la plaça, on els visitants han pogut tastar els vins dels cellers.

Suscríbete para seguir leyendo