Costumari Popular

Sant Benet plorós, juliol plujós

Lluvias en verano.

Lluvias en verano. / Freepick

Felip Munar i Munar

Felip Munar i Munar

El mes de juliol

El Sol regna: per això fou dedicat a Juli Cèsar –Julius-, ja que el Sol era un símbol imperial. És un mes considerat benigne però també malèvol, sobretot el pleniluni –el «flament de juliol»-, que duu malaventura: porcells i llocades que hi neixen, es moren; la bugada, en aquest dia, es crema. Se sol seguir amb les tasques de les messes: batre a l’era i omplir de gra les sitges i els urons i de palla els pallers i els sostres. La palla era molt important ja que era el sustent del bestiar per tot l’any: «Muletes correu, correu/ fareu la palla menuda/ que si la feis tronxuda/ en s’hivern la hi trobareu!·» Temps de caçar la perdiu, quan el sol és fort. Comencen les festes patronals de molts de pobles, derivades de les celebracions de les collites, de vells cerimonials agraris. I les festes marineres, derivades de les Neptunalia: ja per san Pere (29 de juny), i la Mare de Déu del Carme (16 de juliol), amb les processons de barques per mar. Una altra festa gran d’aquest més és sant Jaume (25)

Entre el creixent i la plena

Alguns arbres de jardí de clima tropical, com són tots els ficus, es retallen i es poden; la raó és senzilla; com que són originaris de climes molt càlids en aquest temps són molt actius, creixen amb força i les ferides no degoten tanta saba i s’assequen molt aviat, tot al contrari del que passaria si aquestes operacions es fessin amb el fred de l’hivern. Les palmeres també s’han de trasplantar amb la calor; durant l’estiu estan actives i en ple creixement, amb la qual cosa tenen més possibilitats de sobreviure a la sempre traumàtica operació de trasplantament. Els qui neixen aquest mes diuen que són llunàtics i ganduls; també es creu que és el mes de la fúria i de la bogeria; és el pitjor mes per als que pateixen de migranyes i mal de cap.

Dijous (10) és sant Cristòfol.

Fan festa a s’Arenal, Biniali, Pollença, Ibiza. La tradició catòlica, el descriu com un gegant cananeu, que abans de la seua conversió al cristianisme ajudava els viatgers a travessar un perillós gual portant-los sobre els seus muscles; vivia sol al bosc de la vora i es deia Reprobus. Altres tradicions situen el lloc a Lícia. La llegenda afirma que en una ocasió, va ajudar un nin a creuar el riu; sorprès pel pes de l’infant, major a cada pas que feia, el nin, que era Jesús, li va dir que era perquè portava sobre la seua esquena els pecats de tot el món, i després d’això va batejar el gegant i li va encomanar la prèdica. El nom de Cristòfol (del grec Χριστόφορος, Christóforos, «portador de Crist») li vendria d’aquest fet. La llegenda, considerada apòcrifa des d’antic, continua essent popular. És el protector dels viatgers, patró dels transportistes i advocat dels conductors d’automòbils.

Sant Benet (11)

Fou proclamat patró d’Europa l’any 1964. Conten que la dida de sant Benet estava molt amoïnada perquè se li havia romput un garbell de terrissa que li havien deixat; el sant va beneir els trossos, els quals es varen ajuntar de nou i el garbell va quedar sencer, com si mai no s’hagués trencat. Per aquest miracle va ser pres com a patró pels garbellaires i sedassaires; però també el veneraven els pagesos, arquitectes, químics, enginyers, etc. Va néixer a Núrsia (480-547, Itàlia), se’l representa amb l’hàbit negre benedictí, el llibre de la Regla, com a fundador d’una orde, el bàcul, un corb amb un pa en el bec, un calze i una serp alada. «Ora et labora” és el seu eslògan, i el monestir que va fundar era un recinte dedicat al treball i a l’oració, amb la més estricta disciplina. Aquesta va ser la primera d’una xarxa de comunitats benedictines que a l’Edat Mitjana, patrocinada pel papa Gregori, s’havia estès per Europa. Sant Benet, des del pontificat de Pius XII, ostenta el títol gairebé nobiliari de “Pare de l’Occident».

Plantes que curen

La carabassa té notables propietats diürètiques i depuratives, aporta molta fibra i ajuda molt al trànsit intestinal. La polpa de la carabassa és un bon protector de la vista i la pell. Les sements són força útils per a la pròstata i, alhora, són un poderós vermicida, ja que la llavor de la carabassera expulsa la tènia solitària. El donzell també és un remei excel·lent per a les malalties de la melsa i el fetge. El seu nom científic és Artemisia (deessa grega, filla de Júpiter, que els romans anomenaven Diana) car l’artemisa és alhora una herba remeiera mot útil per a provocar l’evacuació de la menstruació Ateses les seves virtuts digestives, és la principal herba usada en la preparació del vermut. Els brots tendres del ginebrer activen la funció del fetge, i les gaies, anomenades ginebró (cast., nebrina) ajuden a expectorar, faciliten la digestió i contribueixen a equilibrar els nivells de glucosa, àcid úric i colesterol. Aquestes baies formen part de diversos licors estomacals de tradició conventual.

Sabíeu que...

.Dilluns (7) és el Dia Mundial del Cacau; també el Dia Internacional de la conservació del Sòl. Divendres (11) és el Dia Mundial de la Població.

.Avui Pina celebra les festes d’estiu. A Portocristo, divendres (11) se celebra la Fira Nocturna.

.El vinagre té propietats refrescants i forma part de molts remeis de la nostra tradició popular, especialment en les malalties de la pell. En alguns casos s’usava agràs (suc aspre que es treu de raïms verds, o de qualsevol fruit), que és més suau.

.El greix de gallina ajuda a la penetració dels principis actius a través de la pell. El pi té nombroses propietats pectorals i la flor i l’arrel del lliri gaudeixen de propietats expectorants.

Suscríbete para seguir leyendo

Tracking Pixel Contents