Excursió al Torrent de Pareis (05-05-1973) | Una visita que hagués pogut acabar en tragèdia

Dia 5 de maig es compliren 50 anys d’una excursió que va quedar gravada dins la memòria dels habitants del municipi de Santanyí. Es vivien els darrers anys del règim franquista, quan era rector de la parròquia santanyinera, des de l’any 1962, el manacorí Guillem Parera Galmés, traspassat als 97 anys el passat 26 de febrer. El mateix rector, familiar de Rafel Nadal Parera (era oncle d’Aina Maria Parera, mare del tennista), havia agafat gran afició al muntanyisme durant el seu primer destí a Gènova, a partir de l’any 1952, i havia quedat fascinat per una de les excursions més atractives que es podien i es poden fer a Mallorca, la qual ell mateix havia repetit en diverses ocasions: es Torrent de Pareis, amb sortida a Sant Pere d’Escorca i arribada a sa Calobra.

A finals d’abril d’ara fa 50 anys a Santanyí s’havien rebut notícies de que el torrent estava sec, en bones condicions per travessar-lo; per aquest motiu, encara que l’època de l’any no era la més idònia, es fixà el dissabte 5 de maig de 1973 com a data per fer l’itinerari.

Encapçalaven l’expedició l’esmentat Guillem Parera, rector de Santanyí; Baltasar Amengual, rector de s’Alqueria Blanca, i un petit grup d’adults, alguns dels quals encara continuen amb vida, com Joanaina Vidal (92 anys), Ana Schaffner (89 anys, esposa de l’escultor Rolf Schaffner) i Sor Carmen García, de 89 anys, religiosa franciscana actualment resident en el convent toledà de Villanueva de Alcardete. El grup d’excursionistes estava format majoritàriament per alumnes del col·legi Bisbe Verger de Santanyí, quasi tots ells d’entre 8 i 16 anys. També s’hi afegiren alguns alumnes de l’Escola Graduada, que eren escolanets de la parròquia i també els escolanets de s’Alqueria Blanca fins a completar un grup de prop de 70 persones que col·locades dins un autocar de l’empresa Estelrich, conduït per Bernat Vicens, partiren cap a Escorca quan el sol encara no havia sortit.

Una vegada a Escorca, des de l’església de Sant Pere l’expedició inicià la marxa damunt les 9 del matí en previsió d’arribar a sa Calobra no gaire després de migdia. Per aquest motiu les consignes eren de dur poc pes a la motxilla, només el menjar necessari, ja que el trajecte seria ràpid. Una vegada superat l’Entreforc, on es junten el Torrent de Lluc o d’Albarca i el Torrent del Gorg Blau, per confluir en el Torrent de Pareis, començaren les primeres dificultats en el primer gorg, el Gorg dels Cingles, on una gran quantitat d’aigua embassada els va sorprendre.

Excursió al Torrent de Pareis (05-05-1973) | Una visita que hagués pogut acabar en tragèdia

Ver galería

Anaven aprovisionats d’un sol matalàs, preparat per si trobaven un poquet d’aigua, posar-hi damunt roba i motxilles, però el matalàs hagué de servir per transportar els nins d’una banda a l’altra del gorg. En aquest primer punt ja es va perdre molt temps; per això, quan no gaire més endavant es trobaren amb un altre gorg amb aigua, els organitzadors aconsellaren als més grans que travessassin nedant aquella aigua gelada i reservassin el matalàs per als més petits.

Fou en aquell moment quan un dels excursionistes que acabava de complir 14 anys, Jaume Salom Blai, va intentar donar unes quantes braçades, però no surava i s’anava enfonsant; afortunadament va aparèixer la mà salvadora d’Eusebio Talón, que el va estirar pels cabells i el va treure de l’aigua. Més situacions com aquella es repetiren dins altres moments de desesperació, quan altres nins tan petits també varen estar a punt de perdre la vida.

Els gorgs amb aigua embassada s’anaven succeint i es feia difícil que aquell grup tan nombrós, la majoria nins de poca edat, avançàs amb rapidesa. L’horabaixa anava caient i s’havien de prendre decisions. Don Guillem Parera era partidari de que tot el grup anàs unit, però finalment va accedir a deixar marxar els més grans, que tiraren torrent endins; quan aquests arribaren a sa Calobra ja començava a fer fosca i donaren l’avís del que estava succeint dins el Torrent de Pareis. Allà dins, la fosca els havia agafat i no hi hagué més remei que quedar quiets a l’espera d’un rescat.

Prop de mitjanit arribaren a sa Calobra alguns membres de la Guàrdia Civil d’Inca, preparats amb cans i piles. Un parell de cambrers del restaurant s’afegiren al rescat i amb certes dificultats, torrent amunt, arribaren al lloc on esperaven els aventurers. Les tasques de salvament donaren el seu fruit i quan el grup sortia del túnel, a sa Calobra, passaven les dues de la matinada. El restaurant aquell vespre no va tancar, va acollir els excursionistes i els va encalentir cafè, te i xocolata. Des de Santanyí, on dins l’església bastanta gent feia pregàries per a que tot acabàs bé, partiren uns quants pares amb els seus vehicles i arribaren a sa Calobra per recollir els seus fills. L’expedició amb l’autocar va arribar de matinada davant la Porta Murada de Santanyí, on s’havia congregat una gentada que havia esperat tota la nit impacient. Afortunadament no hi havia hagut morts ni desapareguts, i els excursionistes arribaven a casa les 5 de la matinada del diumenge 6 de maig de 1973, 24 hores després d’iniciar l’aventura.

Cinquanta anys després reunírem a bona part d’aquells expedicionaris, els quals es fotografiaren junts en el col·legi Bisbe Verger, d’on eren alumnes la gran majoria. Després de la fotografia, molts d’ell dinaren junts a un restaurant de la vila recordant aquella dramàtica vivència.

Suscríbete para seguir leyendo