Pep Escalas, un picaforter honest i compromès

Amb la mort d’en Pep Escalas Muntaner no només el perd la seva família; també Can Picafort es queda sense un dels homes que més compromís cívic han tengut amb aquest nucli turístic -«un poble», com li agradava dir a ell- i que més ha contribuït al seu desenvolupament cultural i social, sempre sense pretensions sinó desde la senzillesa. En Pep no era un intel·lectual ni volia ser cap referent de res, però amb la seva discreció i inquietuds va fer feina desinteressadament perquè els picaforters, i en general el municipi de Santa Margalida, fossin més que una zona de serveis per al turisme.

Ja fos com a president de l’associació de veïnats de Son Bauló, urbanització on vivia i estimava, o en nom propi, en Pep va col·laborar durant anys amb la revista Can Picafort i la va fer enlairar . Adorava «sa revista» com un segon amor; encara record quan va demanar per a poder-hi escriure amb un pseudònim, per tenir més llibertat en un lloc tan complicat, i va fer l’esforç ja de gran per fer-ho en català. 

Juntament amb altres dos amics seus també ja morts, en Miquel Capó i en Miquel Calafat, es desvivien de forma altruista per millorar les coses. En Pep tenia moltes curolles i pocs interessos personals, i sabia bé què era viure a un nieró de cacics. Sempre li vaig admirar la fortalesa per no tombar davant els poders fàctics i defensar els seus ideals. 

En Pep Escalas tenia un tarannà afable i sempre un somriure. En la seva partida he sabut que ja tenia 80 anys i, apart de posar-me trist, m’ha sorprès. Qui m’ho haguera dit, amb l’esperit tan jove que va tenir sempre!