Suscríbete

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Tribuna

Fraternal abraçada del Bisbe a Can Gazà | Per Jaume Santandreu

Escric per imperatiu ineludible de la més elemental coherència. Mai no em perdonaria no deixar constància escrita i pública d’un dels regals més entranyables que he rebut en tota la meva vida. D’una de les benaurances més profundes del meu pelegrinatge.

Divendres passat, dia 5, a mitjan matí, previ avís, el bisbe Sebastià Taltavull es presentà a Can Gazà. Arribà amb els braços oberts i la cordialitat refulgint a la pau de la cara.

Només em demanava dos minuts per refer l’amistat i per complir el precepte evangèlic que mana que, abans d’acostar-te a l’altar, has d’anar a reconciliar-te amb el germà ofès. El dos minuts s’allargaren més d’una hora.

No sorgí --de cap de les dues parts- un sol retret, ni una sola puntualització, ni una mínima rectificació. Tampoc em demanà res a canvi. Quant a la publicació del nostre encontre, em deixà plena llibertat.

Mentre el bisbe guardava una acollidora actitud d’escolta, jo vaig convidar-lo a aguaitar al pou de les meves peripècies, dels meus sentiments i de les meves ànsies. Vaig confiar-li la traumàtica història d’un infant abusat molts de pics, als 8 anys, per un frare de la Salle. Vaig recordar-li que, en aquells moments, el papa Joan XXIII havia decretat excomunió per als qui ens atrevíssim a declarar-nos en públic víctimes dels pederastes de l’Església.

Vaig suplicar-li que aprofundís en la diferència entre Mallorca i Menorca. A Mallorca, l’únic capellà afusellat, don Jeroni Alomar Poquet, va ser executat per Franco.

El Pastor de la diòcesis només tragué una veu forta i ferma en el moment d’insistir que mai de mai havia estat ni seria feixista.

L’encontre amb el Bisbe al gueto maleït de Can Gazà m’ha deixat en estat de xoc positiu. Treginat als núvols de la utopia, no par de dar-li voltes al prodigi.

El bisbe tenia moltes maneres de cridar-me l’atenció.

Hauria pogut donar la callada per resposta.

Hauria pogut citar-me a Palau, com féu el Bisbe Murgui, enviant-me el secretari amb dos testimonis. Mai no retiraria al meu bisbe «la reverència i l’obediència» que li vaig prometre el dia de l’ordenació.

Hauria pogut desautoritzar-me en una difamació pública com féu en repetides ocasions el bisbe Úbeda.

Hauria pogut organitzar la trobada en un indret neutral.

De totes les possibilitats de contacte elegí la més humana, profunda i inapel·lable, com és donar la cara. L’amant de les prèdiques i cartes pastorals m’obsequià amb una versió corregida i augmentada de la paràbola del fill pròdig. En aquesta versió, el pare, en lloc d’esperar el retorn del perdulari, surt a trobar-lo al cau dels bandejats.

Entre moltes altres reaccions, aquestes intenses hores de reflexió m’han suscitat una santa enveja per la capacitat de Sebastià Taltavull de ficar-se l’amor propi dins les butxaques per tal de redreçar els vincles fraternals. Jo mai no he anat a trobar-me amb cap dels enemics que m’he creat en un fotimer de bregues.

S’ha esmicolat una de les meves ocurrències preferides. Sempre havia afirmat que no m’havia venut perquè no m’endevinaven el preu. El bisbe Taltavull ha sabut cloure la barrina.

Quan he compartit amb els amics la gojosa benaurança de la visita episcopal, alguns m’han volgut frenar la ingenuïtat de l’entusiasme fent-me avinent que el miracle podia ser una tàctica. Jo els he respost, des del convenciment més profund d’un infant embadalit, amb la mateixa sentència que ara proclam públicament: la tàctica de ser l’autoritat, el poderós, l’atacat, el qui doni la primera passa cap a una fraternal abraçada podria canviar el món i retornar l’església al goig de les benaurances.

Així com la bellesa d’un poema es concentra en una metàfora, l’esperança de la utopia es pot impulsar per un gest evangèlic.

Compartir el artículo

stats