Els Quatre Sants Coronats (8)
Molta gent els anomena però no en sap l’origen. Els noms dels membres són discutibles i han estat transmesos per la tradició, sense que pugui haver-hi la seguretat que fossin realment aquests. Eren anomenats «sants coronats» (Sancti Quatuor Coronati) perquè els seus noms no eren, en principi, coneguts i perquè havien rebut la corona del martiri. Segons la tradició són cinc, i no se sap per quina raó la veu popular n’ha deixat un sense corona: sant Claudi, sant Nicostrat, sant Simforià, sant Simplici i sant Castori. La tradició diu que eren germans i es dedicaven a l’escultura. Un dia les autoritats romanes els encarregaren imatges de déus pagans, i s’hi negaren i fins i tot esmicolaren les que els havien duit com a model. Davant això els sotmeteren a martiri un rere l’altre. Els tenien per patrons els escultors i estucadors. Paradoxalment no se’n coneix cap imatge.
Sant Martí (11)
Va néixer a Hongria, però de ben petit es va traslladar a Itàlia, on el seu pare era tribú militar. Es va fer cristià de ben jovenet i va entrar a la legió romana. La seva vida de soldat el va dur a la Gàl·lia, on, per la seva bondat i pels miracles que feia, va arribar a ser bisbe de Tours. Sant Martí del Canigó és un dels nombrosos monestirs que les tropes franques varen dedicar al sant. Per mor de la gran devoció que havia despertat va ser convertit en patró de molts gremis i oficis. Sant Martí és representat muntat a cavall i vestit de soldat i, per això, fou patró de la cavalleria -abans que ho fos sant Jordi-, també del bestiar de ferradura i de peu rodó. Els moliners l’havien tengut per patró, perquè segons la tradició, aquest sant havia estat moliner, com el seu pare, abans de ser soldat. L’havien venerat els forjadors i ferrers, els subhastadors, camisers, cotoners, femeters, relligadors, pelegrins, avars i usurers. Havia estat costum, també, demanar-li que guardàs de les males arts del dimoni.
Sant Martí i les ferradures
Tenia fama de ser un expert burlador del diable, i per això la gent li demanava ajut. Com que era advocat del bestiar de ferradura, es va creure que les ferradures dels cavalls protegien del diable. D’aquí ve que es pengin ferradures darrera les portes -costum que fins fa ben poc encara era ben viu aquí- per tal d’evitar el diable i l’endimoniament. La creença del poder màgic de les ferradures és d’origen antiquíssim i sembla que respon a un acte de selenolatria, en establir-se una relació de semblança entre la ferradura i la mitja lluna. Una vegada més, el cristianisme va incorporar hàbilment aquesta arrelada creença a la seva tradició. Es creia que si avui plovia i després sortia l’arc de Sant Martí -segons la Bíblia, signe de l’aliança entre Déu i la humanitat representada per Noè, després del Diluvi Universal- era signe de gran prosperitat i felicitat per a tothom; també se l’anomena corona de santa Eulàlia, bandera flamenca, colobra de sant Martí, serp del cel, camí de Roma... Un dels senyals de la fi del món és que quaranta anys abans deixarà de lluir l’arc i no vendrà l’estiuet, hi haurà un eixut total. “L’estiuet de sant Martí, els ocells fa venir”; “Tronades de sant Martí, collites a desdir”; “Si vols l’all ben fi sembra’l per sant Martí”; “Per sant Martí, l’oliva al tupí”. També es creia que ferrar els cavalls, muls i ases avui, els guardava de qualsevol mal. La gent de la costa qualificava els cavallets de mar de cavalls de sant Martí; pescar-ne el dia d’avui era signe de bons averanys. Es creia que si es posava un cavallet d’aquests en el folre de la gorra curava de migranyes i mals de cap, i treien les manies. Avui els pagesos lliuraven el porc engreixat a l’amo de les terres.
La matança del porc
Al llarg del novembre és el moment de proveir el rebost per a l’hivern. A part de les conserves i configures per aprofitar els excedents de fruites, verdures i bolets, el rebost s’omplia dels productes propis de la matança del porc, que se solia fer per aquestes dates: “Per sant Martí, el porc deixa de grunyir”. La carn de porc se salava o s’embotia per tal de conservar-la en bones condicions durant molt de temps. Els embotits es poden classificar en la família dels cruus, sense sang, -sobrassada, llonganissa-, i cuits, amb sang, -botifarró, camaiot-. “El torrat i el frit representen cuinemes medials definits per la presència o l’absència de la sang: sobrassada (cruu), saïm (fus), xulla (torrat), frit (sang), ossos (salat), cuit (botifarró)” (Antropologia de la cuina mallorquina, de Sebastià Trias Mercant). “A matances som anat/ m’he campat com un ramell:/ he menjat sopes amb grell/ però porc no n’he menjat”.
Sabíeu que...?
- Dilluns (8) és el Dia Mundial de l’urbanisme. Dimecres (10) és el Dia Mundial de la ciència. Divendres (12) és el Dia Mundial contra la pneumònia.
- Àngels: Esperit pur, intermediari entre Déu i els homes. Locucions i refranys sobre els Àngels: «Fer-hi un estar d’àngels», «Parla -o canta- com un àngel», «Àngel caigut», o «Àngel rebel» (dimoni), «Passar per l’àngel» (ser oblidat), «Tenir un angelet al cel» (un nin mort), «Sembla que els àngels li fan sopes» (tenir sort), «Dormir com un àngel», «Semblar un angelot de cornisa» (aparentar ser un infeliç), «Pa d’àngels» (retalls que queden de les hòsties no consagrades), «Ésser delicat com pasta d’àngel», «Àngel de la Guarda, dolça companyia, no em deixis sol, ni de nit ni de dia».
- I quan en una reunió de gent succeeix que enmig de la conversa hi ha un moment que tothom calla sense previ acord de callar, diuen que en aquell moment ha passat un àngel.
- Un polsim de refranys del mestre Antoni Llull: «Mentre hi ha vida hi ha esperança», però cal tenir present que: «El temps ho duu tot i també s’ho enduu tot»; els alemanys diuen que «El temps cura totes les ferides», i «Cal donar temps al temps»; un proverbi clàssic diu: «Aguanta, resisteix, i no facis altra cosa»; i per altra banda, els anglesos diuen: «Qui resisteix no és vençut».
