Avui és sant Alonso Rodríguez (31)
Fou el primer sant declarat per l’Església a Mallorca -ara tenim, a més, santa Catalina Tomàs i sant Juníper Serra; i tant de bo que puguem gaudir ben aviat de sant Ramon Llull!-. Va ser declarat venerable el 1626. El 1633, el Consell General de Mallorca el va triar com un dels patrons de la ciutat i l’illa. El 1760, Climent XIII va decretar que «les virtuts del venerable Alonso s’havien provat que eren d’un grau heroic», però la supressió de l’orde jesuïta a Espanya el 1773 va endarrerir la seva beatificació fins al 1825, el 15 de gener. Va ser canonitzat el 6 de setembre de 1887 per Pius IX. La seva vida va ser exemplar i va influir decisivament en la vida dels altres membres de la fundació i dels fidels de la ciutat que, sabedors de la seva santedat, hi anaven a demanar-li consell i orientació espiritual. Varen fer-se famosos l’austeritat i rigor de la seva vida, el seu lliurament a la pregària, l’obediència absoluta i l’absorció pels assumptes espirituals. Va difondre i popularitzar l’Ofici Petit de la Immaculada Concepció. Va morir el 31 d’octubre de 1617 i està enterrat a l’església de Monti-Sion de Palma.
Entra el novembre
Marca un període de trànsit entre la tardor i l’hivern. «Novembre acabat, hivern començat». El nom li ve del calendari romà, que començava a comptar a partir del març. Els anglosaxons l’anomenen «mes de la sang» per al·lusió al costum de matar -per sant Martí- els porcs, la carn dels quals, salada, adobada o embotida, es consumia durant l’hivern. El dia s’escurça, es fa fosc aviat; és la tardor freda i trista, dels arbres despullats; la natura té aspecte de mort aparent. A mitjan novembre, l’estiuet de sant Martí (11) el temps fa una treva perquè els sembrats puguin arrelar i es puguin fer matances -»Per sant Martí, mata el porc i enceta el vi»-. Sembrar és enterrar la llavor, que ha de morir per néixer en espiga, preciosa imatge de la vida de Crist.
Refranyer
«Per Tots Sants, amagar mans»; «De Tots Sants a sant Andreu, vent o pluja, fred o neu»; «De Tots Sants a sant Martí, onze dies i un matí»; «Novembre enllà, agafa la manta i no la deixis anar»; «Si el novembre trona, la collita serà bona»; «Pluges de novembre omplen els barrals i curen tots els mals»; «Novembre humit et farà ric»; «Olivera plantada pel novembre, mai no menteix».
Tots Sants (1) i els Difunts (2
Tots Sants és una festa dedicada al record dels avantpassats que se celebra el dia 1 de novembre i que està íntimament relacionada amb la festa celebrada el dia següent, la del Dia dels Morts, o Dia de Difunts. La creença tradicional és que l’1 de novembre, els vius visiten els morts i el 2 de novembre, els morts visiten els vius. Aquesta festivitat és una de les més antigues en el món cristià. L’origen de la festa tradicional de Tots Sants prové d’un període de temps anterior al procés de cristianització; la versió cristiana de la festa, no fou instituïda fins al segle VII amb el papa Bonifaci IV. És creença molt general que aquest dia, al punt de migdia, els difunts que fa poc temps que ho són surten del purgatori per anar a conviure unes hores en companyia dels seus familiars, i les seves ànimes invisibles es presenten a la casa on vivien, per fer vida amb els seus -els paraven taula i feien el llit-. Si veuen els familiars tristos i condolguts per la seva pèrdua, senten un gran bé i en tornar al Purgatori són rellevats de la pena i lliurats cap a la Glòria; però si, al contrari, no guarden d’ells un record compungit i es lliuren a l’alegria i els tenen en oblit, han de romandre altra vegada al Purgatori, en espera d’un altre any o una altra circumstància que els en tregui. Els padrins, avui, regalen el «rosari» als fillols o nets. Era costum estrenar vestits d’hivern en la visita als cementeris; i també, tal dia com avui, es tornaven a posar les catifes a les cases i es posava caliu al braser per primera vegada.
Els orígens
La coincidència d’aquesta celebració amb el període de la sembra no és casual, sinó que respon a creences i ritus de caràcter màgic que establien una relació entre els difunts i les llavors. Els pobles antics que creien en la resurrecció de les ànimes veien una certa analogia entre l’enterrament dels difunts i la seva resurrecció al cap d’un temps amb el soterrament de les llavors i el seu ressorgiment en espigues plenes de gra i de vida. Fins i tot, les dones eren les encarregades de «prenyar» la terra amb el gra, com un paral·lelisme amb la seva maternitat.
Sabíeu que...?
Avui és el Dia Mundial de les Ciutats del Món. Dimarts (2) és el Dia contra la impunitat dels crims contra periodistes. Dissabte (6) és el Dia Mundial de la prevenció de l’explotació del medi ambient en la guerra.
El cel és la regió superior, considerada per l’home com a residència de Déu i de les ànimes benaventurades. Hi ha locucions i refranys sobre el Cel: «La casa és el cel d’aquest món», «El casament i la mortalla, del cel davalla», «Anar-se’n al cel», «Eixordar el cel» (fer molt de renou), «Escopir al cel», i «Qui al cel escup, a la cara li cau», «Clamar al cel», «Agafar el cel amb les dents» (esforçar-se inútilment i obstinar-se a aconseguir una cosa impossible), «Estar en el tercer o quart cel» (badocar), «El cel no és fet pels ases», i «Bram d’ase no puja al cel, i si hi puja no posa arrel», i «Oració de ca al cel no va», «Pensar-se tocar el cel amb un dit» (pensar-se ser molt), i «Et penses amb un dit tocar el cel i tota la mà no et basta», «Voler anar al cel amb carro envelat» (sense esforç), «Amb paciència es guanya el cel», «El cel no ha de menester estalons» «Aquesta persona s’ha guanyat el cel», «Remoure cel i terra», «Veure el cel obert».
«Enganyapastors» és el nom d’un ocell molt curiós (Caprimulgus euopaeus), que té la capacitat prodigiosa de camuflar-se: es posa a terra, immòbil, i es mimetitza amb els troncs dels arbres o amb les roques. Però «enganyapastors» és també el nom d’una pluja menuda, insistent i fina. Endevinau per què?
No deixeu els alls en un lloc tancat. Necessiten aire per guardar-se en bones condicions.
«Guardar rancúnia és com agafar brases roents amb la mà per tirar-les contra algú altre; qui es crema som jo mateix» (Aforisme budista).
