Estimadíssim mossèn o reverend Jaume Santandreu: Primerament, em vull disculpar si allò de «mossèn» o això de «reverend» el pot incomodar, però pens que estic obligat a tractar-lo d’aquest mode, fonamentalment per tres motius: primer, perquè fou ordenat sacerdot; segon, perquè encara no s’ha atrevit a secularitzar-se formalment; i tercer, perquè sempre ha tingut encara més por de renunciar a la seva paga de capellà.

Fa molts d’anys que, de tant en quant, sense conèixer-me en absolut, m’ha anat citant als mitjans de comunicació, com a botó de mostra de l’Església més obscurantista; moltes mercès. No obstant això, mai m’he vist en la necessitat de «baixar al fang» per contestar-li, com tampoc volia descendir al nivell de les clavegueres dels seus sofismes, tan grotescs com mesquins. Ara bé, amb el seu darrer escrit al Diario de Mallorca (27-10-2021), he perdut la paciència que he demostrat aquests 14 anys.

El pretext del seu article ha sigut un pobre treballador represaliat d’aquell temps, que segurament ―si estava al seu costat― degué quedar ben fart de vostè i del seu insuportable messianisme, tot això donant per vertadera l’existència d’aquest treballador i del que suposadament li va comentar, doncs són ben conegudes les seves fantasies, per no dir mentides compulsives. En general, per a la gent de Son Servera, vostè no és més que un personatge irrellevant i un «fantasma», així que deixi d’erigir-se en portaveu de les seves consciències i respecti les 837 persones ―i no 187, com ha escrit― que varen signar per salvar els elements religiosos ―que no polítics― del monument, és a dir, la creu cristiana i l’altar.

Tornant a la qüestió dels «pobres»; ells sempre han estat la seva bandera i també l’arma llancívola per assaltar els seus enemics. És a dir, davant l’opinió pública, insultantment com una «vedette», sempre els ha instrumentalitzat, presentant-se com el seu salvador. Jo he conegut qualcun dels «seus pobres» i la visió que tenen de vostè és la d’un dèspota, encara que sense creu gammada. Però també he conegut a més d’un voluntari o treballador que col·laborava amb els seus projectes i, més o manco, tots coincideixen amb la mateixa conclusió: «Ell s’arremangava per sortir sempre a la foto, però la feina la feien els altres, i la merda (sic) la llevàvem sempre nosaltres».

A Berlín, contràriament al que em proposa, no faré mai cap processó amb la creu gammada, però vostè hauria de vigilar més el seu llenguatge groller, perquè si estiguéssim a Israel, ben segur que el duria a judici per haver insinuat que som un nazi.

A l’any 2011 digué, en la mateixa línea estulta, que «l’Església és la major de les dictadures que existeixen, la més perfecta i cruel», quan precisament vostè, reverend senyor, hauria d’estar ben agraït a la Diòcesi en general i als Bisbes en particular, especialment a don Teodoro i a don Sebastià. I aquí, quan parl de «generositat episcopal», no només em refereixo, com sap prou bé, a que mai l’han suspès «a divinis» o retirat la nòmina, que és, per cert, el que sempre s’ha merescut.

Al final del seu escrit, també em manifesta les ganes de regalar-me una casulla amb els colors de l’arc de Sant Martí, per a que pugui celebrar missa «fora de l’armari». Això ho faré, amb la condició de que vostè em faci d’escolà... Així mateix, té la curiosa monomania d’atacar els capellans, per intimidar-los, insinuant que són homosexuals, la qual cosa manifesta, sense cap dubte, una projecció d’una sèrie de «conflictes interns» encara no resolts. A mi no m’intimidarà mai amb les seves pagesades, molt manco avui que, in senectute, ha arribat a convertir-se en una caricatura de si mateix.

Li agrairia, doncs, que no m’obligàs a tornar a «baixar al fang» per mor dels seus escrits o, més ben dit, allò que jo consider les deposicions dels excrements de la seva ment.

Atentament, el seu amic Torquemada.

*Sacerdot i doctor en Filosofia