L’any 1968, just acabat d’arribar del Perú, em vaig estrenar de capellà obrer a l’hotel Levante de Cala Millor. Pelant patates vaig fermar una fonda companyonia amb un represaliat d’en Franco. Aquest bon amic em contà que cada dia, per venir a la feina, donava la volta a Son Servera per no passar per davant la creu dels falangistes. M’explicà que aquell disforjo monument feixista revivia l’assassinat de son pare i del seu germà major. El rector no recollí signatures per salvar-los.
Aquests dies, 53 anys després d’aquestes saons, l‘Ajuntament de Son Servera, tot complint la llei de la memòria històrica, ha enderrocat el monument de la vergonya.
Mentrestant, el rector de la parròquia, mossèn Jaume Mercant, ha remogut cel i terra, amb sermons i recollida de signatures, perquè no tocassin el signe sagrat del genocidi.
La fidelitat al meu company de cuina m’ha espolsat la peresa infinita de denunciar l’actitud d’aquest consiliari de l’extrema -extremíssima!- dreta cavernícola. «Era un signe religiós. Res tenia a veure amb la política». Amb aquesta fal·làcia la vox de Vox argumentava el seu intent de sedició.
Al rector de Son Servera, Sant Llorenç i Son Carrió, només li propòs una prova: agafi els 187 signants de la seva reivindicació feixista i organitzi al centre de Berlín una processó amb la creu de Hitler com a senyera, tot proclamant que l’esvàstica és tan sols un signe religiós.
Estimats i admirats amics de Son Servera, que un temps fóreu molts, no comprenc el vostre silenci. Sé de cor la vostra resposta: contestar les excentricitats d’aquest personatge és com rentar el cap a l’ase i perdre el lleixiu. M’alegra el vostre absurd pacifisme. Posats a retreure el refranyer popular us recordaria que qui calla hi consent. Però sobretot pensau que eix rabassó de l’Edat Mitjana és amo i senyor, claus en mà, de les dues esglésies, la vella i la nova. Aquests originals tresors són del poble que els ha de poder emprar en qualsevol activitat que propiciï la llibertat, la cultura i la fraternitat de la gent.
A vós, reverend pare, us tornen boig els mitjans de comunicació. Tant com a mi. Per això, aprofit eixa carta pública per fer-vos una promesa: el dia que enganxeu a la solapa del vostre clergyman, que no us treis ni per a dormir, l’escut de la creu gammada, jo us regalaré una casulla de guitarra amb els colors de l’arc iris per poder celebrar la missa de Trento en llatí i poder viure, malgrat només sigui per mitja hora, fora de l’armari.
