Sant Pancraç (12)
Sant invocat per qui necessita doblers, treball o un canvi de fortuna. Molts de comerços i botigues -i particulars- n’exhibeixen una imatge, devora la qual col·loquen un ram de julivert, veles o estampetes, perquè proporcioni sort. Durant les persecucions de Dioclecià (s. IV), Pancraç, fill d’una família molt rica, fou cridat a oferir sacrificis als déus romans, i en negar-s’hi, el condemnaren a ser decapitat. Executat vora el temple de Janus, a la Via Aurèlia, el seu cos fou recollit i enterrat a les catacumbes. Al lloc del martiri hi ha una inscripció antiga que diu: «Aquí fou degollat sant Pancraç». Tenia catorze anys. «Sant Pancraç ve amb un pa davall el braç»; «Sant Pancraç, donau-nos feina pel nostre braç».
L’Ascensió (13)
«Tres dijous hi ha a l’any/que llueixen més que el sol:/Dijous Sant, dia del Corpus/i el dia de l’Ascensió». És una festa cristiana que celebra el misteri de la pujada de Jesús al Cel, que s’escau trenta-nou dies després de la Pasqua Florida, o el dia que fa quaranta després de Pasqua. Déu dies després de l’Ascensió té lloc la Pasqua Granada o Pentacosta, que en termes cristians celebra la vinguda de l’Esperit Sant sobre els Apòstols. La data de la celebració de l’Ascensió és sempre variable i depèn del moment en què escaigui la Pasqua. La tradició jueva mantenia el símbol que el cel era com la morada de Déu, simbologia que fou adoptada pel cristianisme. L’Ascensió al Cel és el símbol com mentre Jesús és investit de la divinitat de Déu. «Quan plou per l’Ascensió, plouen quaranta dies més: un dia sí, un dia no».
Sant Isidre (15)
La llegenda diu que el patró volia amonestar Isidre perquè cada matí anava a missa i no feia la feina del camp. El va vigilar i descobrí que quan els altres jornalers se n’anaven ell quedava a llaurar i uns personatges blancs menaven els bous mentre ell no hi era, i com que l’amo no havia de pagar més sou, va deixar que Isidre seguís anant a missa. És el patró de Madrid. Va viure al s. XI i fou canonitzat el s. XVI i la seva devoció es va estendre arreu de la Península. Els pagesos l’invoquen perquè els guardi dels talps, rates, musaranyes i altres animals que malmenen les plantes. Al voltant de sant Isidre se celebren les fires de primavera a tots els pobles.
Els cultes agraris
Les fires, els balls, les celebracions d’aquest mes constituïen veritables cerimònies rituals de cultes agraris relacionats amb la fertilitat, la fecundació de la terra i la reproducció de llavors. Les fires de maig omplen -enguany no, però- de vida els carrers dels nostres pobles. És molt possible que en temps reculats hagués figurat com un dels ritus d’aquests cultes l’aparellament carnal dels celebrants. Amb el cristianisme, aquest acte es va substituir pel més simbòlic del ball; la dona sempre duia la doma, ja que en els cultes primitius es creia que elles, per raó del sexe, afavorien la germinació de les llavors. En segons quins indrets s’encenien fogueres amb les males herbes del camp creient que d’aquesta manera s’allunyaven els mals esperits que podien fer malbé les collites.
Oracions
A l’Edat Mitjana, moltes dones foren acusades de bruixeria pel sol fet de dir una oració a santa Elena, que servia per saber notícies i fer prediccions, o l’oració a sant Antoni, que serveix per trobar un tresor o un objecte; o l’oració a santa Marta, per casar la filla; l’oració de sant Joan, per saber amb qui es casaria la filla. Sovint tenien figures de cera o exvots de sant Joan i de sant Josep, i espelmes per posar als sants. Segons l’encanteri, la bruixa resava una oració i la repetia fins a nou vegades. Oracions com: «Damunt fulla, davall fulla, davall la copa de Déu». «Oli d’oliva que tots es mals esquives, oli de sant Martí que tot mal fa fugir». La Santa Inquisició va empresonar moltes dones acusades per persones afectades pels encanteris, o bé per enveges dels acusadors.
Sabíeu que...?
Avui és el Dia en record de les Víctimes de la II Guerra Mundial; també és el Dia d’Europa. Dilluns (10) és el Dia Mundial del lupus (malaltia autoimmunitària crònica). Dimecres (12) és el Dia Europeu de PIMES. Dijous (13) és el Dia de les Famílies. Dissabte (15) és el Dia Mundial de l’Objecció de Consciència.
Expressions religioses. Quan es topaven en un lloc estrany, o solitari, es deia «Al cel mos topem». Si hi havia alguna ofensa es deia: «Vos deman perdó si vos he agraviat». O també: «Nostre Senyor mos perdon a tots», i també: «Déu mos perdon en el Cel». Per acomiadar una persona cap a l’altre món, se solia dir: «Que el vegem al cel tots plegats», o «Que el vegem a la santa Glòria». I per consolar: «Nostre Senyor vos consol», o «Déu vos do conhort», i també: «Déu vos do molts d’anys de vida per poder pregar per ell». Altres deien: «Que mos faci lloc en el cel», o «Al cel sia», «En glòria sia», «Déu l’hagi perdonat». «Déu mos alliber d’hora mala» es deia quan es movia una tempesta de trons i llamps; també, tot fent la senyal de la creu, es deia: «Santa Bàrbara gloriosa!» Quan una persona no havia menjat res i ja era mitjan de matí, se li deia que «no ha tastat la gràcia de Déu».
Tendreu un oli aromàtic de gust delicat si macerau oli d’oliva verge amb unes fulles d’alfàbrega i unes quantes maduixes boscanes. És un bon oli per trempar qualsevol plat de verdura.
El toc de campanes de mort: hi havia tocs per a enterraments de primera (per a rics) i de segona (per a pobres). També hi havia tocs per a enterraments de mig cos (quan el cos no hi era tot) o per a albats (quan el mort era un nadó). En alguns pobles, pel tipus de toc se sabia si el mort era home o dona, i l’edat que tenia.
«Aprèn com si haguessis de viure sempre; viu com si haguessis de morir demà» (Alain de Lille, religiós francès del s. XII).
El llegum és el fruit que surt d’una bajoca
Les llegums no engreixen, són molt bons, i aporten proteïna i hidrats. Convé que apareguin a la nostra taula almenys un parell de vegades per setmana. Tret d’algunes llenties, els llegums secs s’han de posar en remull la nit abans de cuinar-los. Només els ciurons es posen a coure quan l’aigua ja bull; tots els altres llegums es posen en aigua freda.
