Suscríbete BLACK WEEK

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Costumari popular | De santa Caterina a Nadal, un mes cabal

La recolección de la aceituna en la Serra se prevé "muy buena"

Avui és santa Cecília. Verge i màrtir romana. Fins al Renaixement el seu únic atribut era una corona de flors; a partir del s. XIV se la representa amb instruments musicals, sobretot l’orgue, fet aquest que, probablement, deriva d’una errada de transcripció. La jove cristiana Cecília havia fet vot de castedat, però fou promesa al pagà Valerià. La nit de noces li revelà que un àngel defensava el seu cos ja que l’havia consagrat a Déu. Valerià demanà explicacions després de les quals es va convertir a la nova religió: l’àngel del Senyor li posà al cap una corona de roses i a Cecília una d’assutzenes. Valerià fou martiritzat i Cecília fou decapitada. La iconografia de santa Cecília no té res a veure amb la seva vida, i a partir del s. XV està vinculada a la música. La causa és una arbitrària transcripció del text de la Passió amb la triple repetició de canticus organis, que es refereix a la música de la festa de les seves noces, que Cecília no escoltava, ja que estava disposada a oferir a Déu la seva virginitat. Santa Cecília era invocada contra els embruixaments i tota casta de malures donades pel diable i les bruixes. És la patrona dels músics, poetes i cantants.

Sant Climent (23) 

Segons la tradició era marbrista i treballava la pedra amb els dits, sense necessitat de servir-se de cap eina, i li sortien meravelles. Per aquest motiu el tenien per patró els marbristes, entre els quals era costum, quan volien qualificar de meritòria una obra, deien: “Sembla sortida dels dits de sant Climent”. També diu la tradició que havia estat mestre vaixeller; per això el veneraven els mariners i altres oficis relacionats amb la navegació, com armadors de vaixells, velers, treballadors de xarxes.

Santa Catalina (25) 

D’Alexandria, ja que al nostre santoral també celebram santa Catalina de Sena (29 d’abril) i la nostra santa Catalina Tomàs. El seu nom deriva del grec “kataros”, que significa “pur”. Se la representa com una al·lota jove, sovint amb una corona, una roda -instrument del seu martiri-, una palma -atribut de màrtir-, l’espasa -amb la qual fou decapitada-, l’anell del seu desposori místic, i un colom que li donà la inspiració en la seva discussió amb els filòsofs. Segons la Llegenda Daurada, era una al·lota molt bella, única filla del rei Costo, i que rebutjà casar-se amb l’emperador Majenci, ja que com a cristiana volia consagrar-se a Crist. Com que l’emperador no pogué convèncer-la, féu venir els filòsofs més savis -53- perquè la dissuadissin de la seva fe. Però Catalina va discutir tan bé que els va convèncer a ells; l’emperador els féu cremar, i ella condemnada a presó sense rebre cap tipus d’aliment -un colom li duia aliments-. L’emperador la torturà amb la roda dentada, però gràcies a la intervenció divina es va rompre; finalment fou decapitada, moment en què va brollar llet del seu coll. 

Creences 

Hi ha la creença que els qui neixen aquest dia tenen gravada sota el paladar la roda de santa Catalina i gaudeixen del do de guarir. Era la protectora dels oradors, filòsofs, notaris, sastres, modistes, dides. Era invocada pels lactants, els nàufrags i contra la migranya. La difusió del seu culte es remunta al s. IX quan es creu que els àngels traslladaren el seu cos damunt la muntanya Sinaí. A Mallorca era la patrona de les al·lotes fadrines i dels estudiants, i s’encenien foguerons, reminiscència de les grans fogueres que s’encenien en temps de les grans epidèmies per tal de purificar l’aire i conjurar el mal. Bunyola, Campos i ses Salines celebren aquesta festa.

Entra el creixent 

Ja s’acaben de collir les olives i se salen per al consum de tot l’any. S’eixermen les voreres i es caven les llobades per llevar les herbes i els rebrots dels arbres. Comencen les matances casolanes: una tradició que no s’hauria de perdre; una diada de companyonia, de treball en equip, de bon menjar, encara que tothom frissi d’acabar. Un temps les matances duraven dos i tres dies per festejar la perxa i convidar els amics; el dinar o sopar de matances era sagrat i els amics no hi podien faltar -enguany no es podran celebrar, però-. Una persona es va sentir ofesa perquè no l’havien convidat, i l’amo li etzibà: “Sa truja que vaig matar/ va deixar an es testament/ que no hi hagués gaire gent/ es vespre des seu sopar!”

Para continuar leyendo, suscríbete al acceso de contenidos web

¿Ya eres suscriptor? Inicia sesión aquí

Y para los que quieren más, nuestras otras opciones de suscripción

Compartir el artículo

stats