Una pena fonda, dolorosa, es va escampar dijous dematí ràpidament per l'espinada que va de la plaça de la Vila (Santa Margalida) fins al passeig Colón de Can Picafort, en saber-se la nova de la mort den Miquel Calafat Ribas. I avui encara no ha fuita.

Un infart fulminant segava la vida d'en Miquel de sa Granja, conegut així perquè la seva família va regentar en els anys bons un dels cafès amb més tirada de la Vila, la Granja bar Calafat.En Miquel era un personatge molt popular, deixondit, carismàtic, amb múltiples facetes, molt de fer favors si podia. Va fer feina molts d'anys al banc Central Hispano, es va poder prejubilar prest, però va voler seguir endavant professionalment. Els darrers anys duia un bon remenat amb la compravenda de cases i finques, era un dels agents immobiliaris més coneguts de Mallorca pel gran volum que manejava. Els negocis li encantaven i era més viu que el Sol, però no li agradava fotre ni fer mals papers; tenia un cor tan noble com la seva còrpora, gigantesca, de la qual sempre feia broma.

Simpàtic i viveretxo, en Miquel de sa Granja duia alegria allà on anava. Se passejava tot lo dia cap amunt i cap avall amb la seva moteta i el casc que gairebé no li passava, i no s'aturava de fer cas a tothom. La seva partida tan prest -65 anys- ha estat un cop fort pels seus amics i tanta de gent com l'apreciava.

Quan començava el turisme, obrí l'agència de viatges Acromar, una de les primeres en servir a la zona nord de l'illa, amb molta anomenada en el seu moment. En Calafat sempre va estar molt interessat per la política margalidana, maldament se'n feia creus de les barbaritats viscudes al poble. S'hi hagués pogut implicar, tenia el perfil, però sempre se va estimar més comentar la jugada. Passava un guster dels debats electorals que organitzava aquest diari a Santa Margalida, i sempre pitjava perquè se'n fes un segon a Can Picafort conjuntament amb l'Associació de Veïnats de Son Bauló, la urbanització on vivia i amb la qual va participar sempre activament. També va ser un apassionat de Cuba, on admirava tant en Fidel com el Che Guevara. Tenia criteri, però era un escèptic de gairebé tot.

El record sempre anant escapat, amb pressa, xerrant aviadíssim, amb el seu mostatxet característic que fa uns anys es va llevar -defugia rient la pregunta de com així- i la seva mitja rialla, polissona. Se sentia vilero de soca-rel, però era picaforter fins al moll dels ossos. En aquell microcosmos devora la mar, des de l'hotel Santa Fé a can Pau del Bahía, ons els anys 80 tot estava per fer, s'hi va sentir realitzat. Malgrat no hi escrivia, va ser un gran col·laborador de la revista Can Picafort, que entenia com una eina cívica per a fer poble. Avui, aquell redol tan desnortat encara, plora la pèrdua d'un dels seus veïnats més apreciats i valorats. Sense fer res especialment gran, era un personatge indispensable pel dia a dia. Ens faltarà molt la teva rialla, Miquel. Molt ferm.