07 de mayo de 2020
07.05.2020
Diario de Mallorca
Obituari

La mort de na Margalida

L a mort de na Margalida és el títol d'un romanç que narra la notícia de la descoberta del decés de na Margalida Company per part del...

06.05.2020 | 19:38
El Pi gros, a la finca de Can Moragues, al terme de Santa Maria, quan encara lluïa esponerós i un llamp no l'havia fet malbé.

La mort de na Margalida és el títol d'un romanç que narra la notícia de la descoberta del decés de na Margalida Company per part del seu enamorat, en Sebastià Servera, a una Mallorca rural on es barregen la duresa de la vida amb el desconhort que produeixen les petites però colpidores tragèdies quotidianes. No fa gaire, emperò, vaig tenir coneixement de la mort d'una altra Margalida prou estimada, concretament na Margalida Morro, una dona santamariera que, juntament amb el seu home, en Jaume Dolç, són els amos de la finca on estava ubicat el llegendari Pi Gros de Santa Maria, un arbre que tenia devers 400 anys d'existència fins que un llamp el va ferir de mort. Es tracta d'un lloc que té un significat especial per a mi, ja que és l'indret on vaig anar a passejar per darrera vegada i gaudir encara de l'ombra protectora de l'arbre amb el segon dels nostres fills, traspassat a l'edat de 16 anys per mor d'un tumor cerebral.

Avui dia només en queda la soca, del pi. Una soca enorme, tanmateix, que recorda l'esplendor d'aquella capçada antany verda i esponerosa. Tot i així vaig continuar anant al Pi Gros, després de la partida d'en Lluís. Era com una fita de pelegrinatge que em donava pau i serenitat, una mena de lloc sagrat, almenys per a mi. Adesiara m'asseia sobre alguna de les pedres que hi havia dins la pleta i meditava sobre tot el que havia passat. Fins i tot no em vaig resignar a deixar d'anar-hi, una vegada que l'arbre desaparegué i tancaren l'accés a la propietat. Com que som bastant caparrut, no vaig estar bo fins que vaig esbrinar la manera d'accedir a Can Moragues, que és com es diu la finca on està ubicat el que encara queda del llegendari Pi. Primer de tot vaig telefonar a en Joan Mayol, que llavors era funcionari de la conselleria de Medi Ambient, qui em va remetre a un altre Joan, en Joan Morell, aleshores director general d'Agricultura. En Joan em va donar les fites dels propietaris de Can Moragues, als qui vaig telefonar per explicar-los la meva particular història en relació al Pi Gros. La seva resposta va ser un bàlsam de complicitat i comprensió.

D'aquesta manera, cada vegada que volia anar a Can Moragues passava abans per can Jaume i na Margalida, els amos de la finca, que em deixaven –i em deixen, encara ara– amablement la clau del pany de la barrera que hi dona accés. Hi solia anar una vegada al mes, aproximadament; si podia ho feia venir bé amb la data del 7 del mes que es tractava, que era la del guarisme en què va morir el nostre fill, un set de febrer, concretament. Tot d'una vaig adonar-me que en Jaume i na Margalida eren dues persones senzilles, de bon tracte, de manera que no em va ser difícil establir-hi una relació que anava més enllà de la mera cordialitat. En arribar Nadal, per exemple, intercanviava una barra de torró de Xixona amb na Margalida, i no passava any que no els dugués una botella o dues d'herbes de les que encara feim des de fa 33 anys amb la recepta de mon pare, al cel sia.

La darrera vegada que vaig anar a veure-la, una mica abans del confinament, na Margalida havia caigut i s'havia romput un dels malucs, si mal no record. En Jaume me va dir "puja i la veuràs, no se pot moure gaire, la pobre". La vaig trobar asseguda a la cuina en un balancí, davant de la foganya. "Tenc fred, Miquel", em comentà, "com que no me moc...". "Jaume, dona-li allò que hi ha damunt sa taula", va dir al seu home, tot referint-se a la barra de torró que havia estotjat amablement per a mi. Conversàrem una estona més i me'n vaig acomiadar, tot i que pressentia que na Margalida havia iniciat una costa per avall de la qual difícilment tornaria enrere.

Quan fa un parell de setmanes em comunicaren la seva mort vaig sentir una tristesa fonda, la que inevitablement produeix la pèrdua de la bona gent. Vaig recordar els seus ulls clars i el seu somriure net, que no va perdre gairebé mai, ni tan sols en el moment d'abandonar aquest món, pel que vaig saber. Encara ara guard aquella barra de torró de Xixona que em va regalar com si fos un tresor, com si amb aquell gest m'hagués volgut encomanar la penyora de la seva dolçor més enllà dels seus dies.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook

Restaurantes en Part forana

Los mejores restaurantes en Mallorcaa

Descubre los mejores restaurantes en Mallorca: Calvià, Sóller, Alcúdia, Manacor... y disfruta de tu tiempo libre con la mejor gastronomía.


¡Síguenos en las redes!