Sant Honorat (16) i la revetlla
Patró d´Algaida, encara que també se celebra, en l´estiu, Sant Jaume. Surten els cossiers. Però també avui és la revetlla de Sant Antoni, la "nit bruixa" com la qualificà Alexandre Ballester. Mallorca és un fogueró, les illes una festa, una bulla: sa Pobla, Manacor, Artà, Muro, Pollença, Inca, Son Servera, Ciutadella, es Castell, es Mercadal, Ferreries, Sant Antoni de Portmany... i demà és la diada de Menorca.
El foc té la capacitat de destruir, però també de regenerar, de transformar, i per això en les grans festes sempre hi ha aquest element; la crema en una foguera de tot allò que s´ha de deixar endarrere i el ritu que propicia la salut i la fecunditat dels animals, peça clau de la supervivència. És un dels quatre elements clàssics (amb l´aigua, la terra i l´aire). L´església va voler desterrar-lo de les celebracions, però no ho va aconseguir i li donà un significat nou; és un símbol de l´Esperit Sant. Al voltant d´una foguera es beu i es canta, i es menja tot recordant atàvics costums del paganisme.
Sant Antoni (17)
"Sant Antoni de Viana/ dia desset de febrer;/ venturós s´homo qui té/ sa dona que no l´engana". La seva devoció arriba amb la conquesta (1229) i l´establiment posterior de frares hospitalaris de Sant Antoni. La festa cristiana dedicada al sant ha estat punt de confluència on s´han trobat diversos ritus i creences que tenen el seu origen pagà i que es corresponen amb la celebració del solstici d´hivern i de les festes de Carnaval. Sant Antoni és el patró dels animals que conviuen amb l´home, especialment dels de peu rodó; en totes les possessions importants de Mallorca se celebraven beneïdes, com una mena d´exorcisme contra els mals que poguessin esdevenir. Avui acaba la setmana dels barbuts -Sant Maure, sant Pau i Sant Antoni
Sant Sebastià (20)
Patró de Palma, i on se celebra la revetlla més viscuda i coneguda per tota l´illa. Però també és festa a Alaró, Búger, Capdellà, Costitx, Deià, Inca, Pollença, on surten els cavallets. El seu culte va començar al s. VII, arran d´una pesta terrible que es va estendre per Itàlia. A Mallorca, la devoció al sant es troba documentada des de 1440 i va lligada a les diverses epidèmies de pesta que sacsejaren l´illa. Se´l representa lligat a un tronc, despullat, i amb el cos travessat per nombroses sagetes; però no morí d´aquest martiri, i per això fou bastonejat fins a rematar-lo. Com que va fer feines molt diverses, era tengut per patró pel gremi de cofrers i de matalassers, i dels qui treballaven en feines relacionades amb les armes, i dels agullers.
La mordala pitiüsa
Rafel Perelló ens diu que "Gimnèsies i Pitiüses, mordales d´un mateix cranc" que va escriure Guillem d´Efak. La mordala pitiüsa és evidentment diferent de la mordala gimnèsia en molts aspectes com l´arquitectura rural d´Eivissa i Formentera o el seu ball i cant tradicional i també si recordam esvaïts i atàvics rituals de l'any de la gratella, com eren la festa de les comares, l´emprendada, la covada, o la distància entre esposos en caminar pels carrers, etc. També la forma de festejar a Eivissa sorprenia els mallorquins. Consistia a congregar tots els pretendents d´una al·lota per festejar, un rere l´altre, fins que, arribat el dia, l´al·lota decidia un únic festejador. Si el que festejava s´excedia en el temps assignat, els altres l´amonestaven tirant una pedreta vora els seus peus, fins a tres pedretes. Recordam aquí l´expressió: "Estic a les tres pedretes", que es diu quan hom està tip d´una cosa o està en una situació extrema. Quan la bergantella triava el novii definitiu, que era qualificat com "el verro", aquest s´arregussava un camal dels pantalons per anunciar públicament la triadella.
"Al·lots sopes!"
Els parellers, homes que llauraven amb dues bísties, vaques o bous, eren comandats pel cabecer, dit pareller major, qui abans de rompre el dia, despertava els missatges dient: "Al·lots, ses Cabrelles són a jeure!" (certs estels), o: "Ses terroles canten", si bé més habitual era cridar: "Sopes!", ja que era costum pagesívol berenar de sopes. El pareller major ordenava als parellers segon, tercer, etc., binar o terçar (fer la segona i tercera llaurada); rompre la llaurada (llaurar perpendicularment sobre allò ja llaurat); llaurar un cap alt (en biaix); partir-se girades (llaurar dos homes equidistantment), etc. En ensolcar (començar a llaurar) cridaven a la bístia: "Serva!", sinònim de: "Conserva el solc dret!". Per cert, abans, els concursos de "llaurar recte" anaven en rauja. Una dona dita "aigüera", o "donadora d´aigua", portava el dinar als solcadors al tornall (darrer punt de la llaurada). En acabar es rebajaven, passaven el rosari, sopaven, feien la fumadeta, i després, morts i rebentats, anaven a posar els ossos de pla. Ens ho ha contat Rafel Perelló.
