Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Costumari Popular

Des de la Mare de Déu d´Agost a Sant Miquel, no hi ha cap pluja que faci bé

A Alaró surten els Cossiers. B. Noguera

La Mare de Déu

El calendari marià té quatre grans festes principals: de Març (25), la Nativitat o Mare de Déu de Setembre (8), l´Assumpció o Mare de Déu d´Agost (15) i la Puríssima Concepció (8 de desembre). Se situen devora cada una de les quatre estacions, per això la tradició assegura que el romaní i la farigola floreixen sempre que s´acosta una festa de la Mare de Déu. Sant Bernat fou un dels principals impulsors del seu culte, amb el lema: "De Maria nunquam satis" (de Maria, mai prou), enllaçant amb una tradició mística i de coneixement lligat a la dona, provinent de la tradició cèltica. La seva devoció ha arrelat en gran nombre de tradicions populars -moltes d´elles cristianitzacions elementals de creences i mites precristians- i ha arribat fins a l´actualitat: les devocions del Rosari -que medita els misteris de dolor, goig i glòria de la seva vida i l´exalta en una llarga recitació lletànica-, del Carme, dels Dolors..., i innombrables advocacions generals, locals i anecdòtiques -fins la de la Mare de Déu Esbarriada, perquè mira malament, els guenyos la tenien per patrona-; les aparicions a Lorda i a Fàtima; la proclamació dels dogmes de la Immaculada Concepció (1854) i de l´Assumpció (1950); la dedicació del maig com el "mes de Maria" i la celebració d´anys marians. La Mare de Déu ha esdevingut la Mitjancera de Totes les Gràcies.

Dimarts 15 és l´Assumpció

Es commemora la mort i l´assumpció al cel de la Mare de Déu, per això aquesta festivitat se la coneixia per la de la "Dormició de la Mare de Déu", "Mare de Déu morta", "Mare de Déu gitada" o "Mare de Déu del llit", pel costum que hi havia de col·locar a les esglésies una imatge de la Mare de Déu ajeguda en un llit sumptuosament guarnit. Avui era festa solemne a la Seu i a molts de pobles; encara ho és a Biniaraix, Campos, Esporles, Caimari, Puigpunyent, Sineu, Sencelles, Sant Jordi, Valldemossa, on se celebra la "processó de ses crestes", el nom de la qual és per mor de les diademes que, restes de la indumentària escènica medieval, duen els dotze apòstols que carreguen la imatge jacent de la Mare de Déu i la duen al llit voltant d´àngels barrocs i alfabegueres. Sembla que la festa de l´Assumpció és la cristianització d´una festa ancestral encaminada a celebrar el goig de les collites entre les messes i les veremes, les dues collites mediterrànies més importants. Ara la terra està adormida i reposa; és evident l´existència d´una relació entre les idees de descans de la terra i de descans de la Mare de Déu que implica la mort.

Creences

Qui no observava la festa d´avui, la Mare de Déu el castigava i perdia totes les collites, i els fills, i el bestiar li naixia contrafet i malaltís. Diu la llegenda que quan Herodes va saber la mort de Maria va enviar soldats perquè prenguessin el seu cos i el cremassin. Quan els soldats varen arribar a la casa de la difunta, l´enterrament ja feia temps que havia sortit. Llavors, furiosos varen calar foc a la casa, però les flames tornaren contra ells i varen morir cremats. Per aquest motiu, els que havien d´anar a apagar algun foc o havien patit cremades en un incendi s´encomanaven a la Mare de Déu.

Han robat una dona!

Rafel Perelló ens conta que per poder festejar una al·lota dins la seva casa pairal, el pretendent, tot enllimonat, demanava permís als pares d´ella, sol·licitud coneguda com a "demanar entrada". Un pic resolt aquest tràmit, es festejava en dies assenyalats, generalment dimarts, dijous i dissabte, i sempre amb la presència d´una tercera persona qui vetllava el contacte físic o altres possibles punts escapats, missió de vigilància aquesta que era batiada amb diversos noms: "fer de vella", "fer de carabina", etc. Si es desistia de seguir festejant, s´havia de "demanar sortida". Si aquella parella estava decidida a encoblar les seves vides malgrat l´oposició dels pares, la dona abandonava secretament el domicili per anar a conviure amb l´estimat, fet conegut popularment com a "robar una dona". Quan s´escampava la noticia del voluntari robatòrum, no cal dir el xep-a-xep i gori-gori que ben aviat es movia al poble, i fins i tot se´n feien cançons, com per exemple "l´amo en Jaume Garrut / ja era a prop des migdia / i encara no se n´havia temut/ que li havien robat sa fia".

Sant Roc (16)

Festa a Alaró -surten els Cossiers-, s´Alqueria Blanca, Cala Rajada, Porreres. Va néixer a Montpeller, Regne de Mallorca, cap al 1295 -o devers el 1350, segons d´altres-. Va recórrer Itàlia, es va dedicar a curar tots els infectats de la pesta i va morir en olor a santedat; per això era invocat contra aquesta malaltia, i també contra els estralls del foc (Gloriós sant Roc, guardau-nos de pesta i de foc). Sembla que no és del tot segura la seva existència, i podria ser fruit de diverses llegendes que confluïren en aquest sant. La seva devoció es va estendre molt ràpidament a partir del segle XV. Una de les esglésies més conegudes dedicades a aquest sant és la Saint-Roch de París, molt a prop del museu del Louvre, feta edificar per Lluís XIV el 1563.

Compartir el artículo

stats