Avui és la Mare de Déu del Remei. La Mare de Déu del Remei, Verge del Remei, Nostra Senyora del Remei o simplement el Remei, és una advocació mariana commemorada en el calendari litúrgic catòlic el segon diumenge d'octubre. Aquest dia l'Església commemora l'advocació de la Mare de Déu del Remei; Ella, més que cap altra persona celestial, és especialment invocada per demanar-li la gràcia del remei en tota classe de malalties i dolors; per això hi ha tantes imatges marianes venerades sota l'advocació del Remei i de la Salut. Era invocada perquè afavorís el part: moltes de les imatges de la Mare de Déu del Remei duien una cinta de seda de colors, i si la posaven damunt el cos de la partera deien que ajudava a infantar; com que aquestes cintes tenien molta demanda, finalment es va acabar venent cintes amb virtut remeiera a les ermites i capelles advocades al remei.
Entra la lluna nova (13). És un bon moment per exsecallar els arbres que ja han fet l'esplet; també es poden sembrar arbres fruiters com el cirerer, la perera, la pomera, i les figueres. S'acaben de collir les garroves. Es poden trasplantar lletugues rodones o de cabdell i lletugues llargues, endívies, bledes, cols i pinyes de col, ceba de planter i ceba porrera, alls, porros, etc. I podeu sembrar les flors de cabeça: francesilles fassèssies, tulipes, iris, narcisos, lliris, etc., i es trasplanten els llevamans, pensaments, consolides. També podeu fer esqueixos de totes les plantes aromàtiques: sàlvia, camamil·la, romaní, donzell blanc; convé mantenir els esqueixos en un lloc arrecerat i visible. És bo que faci fred per matar els polls, la mosca, i tots els insectes que ataquen els arbres fruiters.
Santa Teresa (15). Se la representa amb l'hàbit de les carmelites: un cor inflamat; un àngel que li clava una sageta encesa al cor; un colom i un fus; i un llibre. Va viure al s. XVI, fou doctora de l'Església, reformadora de l'Orde carmelita i fundadora de les carmelites descalces. Les noves congregacions cerquen retornar a la vida centrada en Déu amb tota senzillesa i pobresa, com la dels primers eremites del mont Carmel. Fou santificada el 12 de maç de 1622 pel Papa Gregori XV, i Pau VI la va proclamar Doctora de l'Església. La mà incorrupta de santa Teresa és un relicari del s. XVII que es troba a l'Església de la Mercè, a Màlaga; es tracta d'una peça de plata daurada amb incrustacions de pedres precioses que conté la mà de la santa. Segons l'Església Catòlica, deu mesos després de la seva mort se'n varen exhumar les restes, i el seu cos va aparèixer incorrupte i flexible, per això se li va tallar la mà i la lliuraren a les monges Carmelites Descalces d'Àvila, i després a les Carmelites del convent de Sant Albert de Lisboa. A Palma existeix la Parròquia de Santa Teresa del Nin Jesús, i el monestir de Santa Teresa (ses Tereses); el col·legi concertat Santa Teresa del Pont d'Inca no té res a veure amb la nostra santa. És patrona dels escriptors catòlics, advocada dels somnis i s'hi encomanaven tots aquells que es dedicaven a l'art de la interpretació dels somnis. També era advocada dels caçadors d'ocells amb trampes i paranys, i dels jugadors de billar. Un glosador, que segurament no va arribar mai a l'èxtasi de la santa d'Àvila ni l'havia llegida mai, va parafrasejar uns versos seus: "Viure sense tu no és viure/ i viure amb tu és morir;/ val més estar amb tu i no viure/ que estar sense tu i morir" ("Vivo sin vivir en mi, y tan alta vida espero, que muero porque no muero").
La feina de llaurar. Abans de sembrar, la terra s'ha de llaurar intensament per tal de remoure-la i que s'airegi i s'assolelli bé. En temps molt reculats, per sembrar, l'home removia la terra amb un bastó, tal com fan encara algunes cultures primitives. La utilització d'animals per al conreu va significar un avenç per a l'agricultura i va permetre fer servir l'arada: l'arada de fusta o romana, l'arada de mantí o braços, l'arada d'una i de dues pales, l'arada prima, l'arada amb rodes. Es creia que les rodes -circulars, com el Sol- fertilitzaven la terra. Una tradició diu que el primer llaurador va ser Nostre Senyor, i que va ensenyar-ne a Adam, el primer home.
Les cançons de llaurar. Hi ha un ric cançoner que acompanya aquesta tasca; els animals s'aturaven quan el pareller deixava de cantar, i reprenien la tasca quan sentien altra volta el cant. Les cançons solen ser de tonades lentes i planyívoles, que semblen més una queixa que no una cançó de treball. "M'ho deien i jo no ho creia,/ però ara ja ho creuré,/ que un pareier sempre té/ sa mort darrera s'oreia". "Mantí, llongues i camelles,/ cameta i dental té,/ espigó i retler, /coixí, jou, clavia, armelles".
