La presència de diables a la festa de Sant Antoni s'explica per dos camins diferents, que corresponen al doble simbolisme del personatge a la festa. El diable, com el concepte inicial del mal, apareix a la cultura a partir de la necessitat de l'home d'explicar les adversitats i les circumstàncies negatives de l'entorn natural: riuades, ventades, terratrèmols o incendis. Els fets accidentals, les morts sobtades, les desgràcies són atribuïdes a l'existència d'una potència negativa que esdevé, segons la formalització que en fa cada sistema de creences, una divinitat o un ésser maligne contraposat a la divinitat. A les religions bàsicament naturalistes o, per exemple, a les tradicions de molts pobles europeus apareixen un seguit d'éssers que tenen cura de les forces naturals: petites divinitats que dominen el subsòl, es fan càrrec del creixement de la vegetació, regulen la meteorologia, un món mitològic que se superposa i serveix per explicar els esdeveniments que influeixen sobre l'existència quotidiana.
Més que bons o dolents en un sentit estricte, aquests éssers poden definir-se com a perillosos. Com les mateixes forces de la natura, la seva actuació és beneficiosa, però la seva acció desfermada pot resultar catastròfica. És la diferència que hi ha entre una pluja benefactora i necessària i una riuada que s'ho emporta tot; entre un foc que és indispensable per a la supervivència, com a font de llum i escalfor, i un incendi que tot ho destrueix. Aquests éssers- forces de la natura són assimilats pel cristianisme amb els dimonis, àngels rebels desterrats a l'infern agents del mal. És una identificació que no s'aconsegueix, però, definitivament. Segles després, trobam encara a la nostra tradició popular, i especialment a les festes, tot un seguit de diables que tenen més de representació de genis de la natura que del dimoni cristià essencialment maligne, al qual, d'altra banda, hauria estat perillós socialment festejar.
Sant Antoni és el sant per excel·lència que representa el triomf del cristianisme sobre els antics déus pagans assimilats al dimoni. Els elements simbòlics de la festa són:
Encesa de foguerons. Forma part dels rituals primitius del culte al Sol. Els dimonis peguen bots, fan cabrioles per damunt el foc i ballen al seu voltant talment els xamans i bruixots primitius. El fogueró representa la victòria de la llum sobre les tenebres. Dia 17 de gener és molt proper al solstici d´hivern (22 de desembre). El foc simbolitza el "renaixement" del sol, element masculí que fertilitza la terra. Els nostres avantpassats estaven convençuts que agafar les cendres dels foguerons de sant Antoni i escampar-les pels sementers afavoria les collites. Es considera el Foc com el fill del Sol que va arribar a la Terra a través del llamp. El nostre calendari és eminentment solar si bé incorpora també el còmput dels antics calendaris lunars, pel que fa a les setmanes i els mesos. Els foguerons (presents a les revetlles de sant Antoni i de sant Joan), les rodes de foc, les danses i balls en rotlle són símbols de la força del sol.
Dimonis. Segons Antoni Gili, els dimonis són reminiscències llunyanes dels antics xamans i bruixots que entorn del foc dirigien els rituals en pro de la fecunditat de la tribu a la qual pertanyien a fi d´assegurar la seva supervivència, i també en pro de les bones collites. Un component ritual molt primitiu és el fet de saltar damunt el foc, acte que es creia que comportava la consecució màgica de la fecunditat. Recordem que encara avui, en segons quines cultures, els esposats salten per damunt el foc com a símbol de fertilitat i bona sort. Un element importantíssim del dimoni, o millor dit, bruixot, és la barrota, el garrot. En els pobles de Mallorca encara segueixen la cerimònia del salt sobre el foc dels dimonis. I ho fan proveïts del seu emblema més característic: la canya fel·la, el seu simbolisme sexual, representatiu de l´òrgan sexual masculí, l´evidencia perfectament el mateix origen etimològic de la paraula: canya fel·la, és a dir, fàl·lica. No és casual, doncs, el fet molt popular a Mallorca de cantar cançons eròtiques aquesta nit màgica presidida pel foc. Diu Antoni Gili que encara podem percebre en el to de la festa actual un deix orgiàstic que, si avui no va més enllà del cant bullangós i d´un sanitós empinar el colze, degué constituir en altre temps una autèntica i desenfrenada orgia. De totes maneres, voleu un instrument musical més fàl·lic que una ximbomba?
Pi. El dia de sant Antoni, a Pollença, fan la davallada del pi. Aquest arbre, en la nostra cultura, és un símbol d´immortalitat. Joan Soler esmenta que en les festes dionisíaques gregues, un gran pi era duit en processó i plantat enmig de la plaça; al seu entorn, orgies i embriagueses de vi, escenes amb pells i banyes de boc, orígen de la tragèdia (tragos=boc, i aoído=vi); d´aquí la relació del pi amb el vi. D´aquí també el fet que els cellers de Mallorca anunciïn l´arribada del vi novell amb una branca de pi al portal. La millor definició del dimoni mallorquí la trobam dins la nostra rondallística alcoveriana: "Era com una torre, amb un banyam de set braces i una coa ben enrevenada, que li donava set voltes p´es cos. De ses ungles, no en parlem: a cada una poria dur bellament un home punxit". Però el dimoni és, també, patrimoni del poble que l´ha creat, perquè regeix la seva festa, hi participa, i es converteix en un element identificador. Així, n´hi ha que diuen que el Dimoni de Petra és el més lleig de Mallorca, i altres que no n´hi ha cap que sigui com el Dimoni Gros de Manacor; però altres asseguren que els més lletjos de tots són els d´Artà.
A Petra, el dimoni s´hi va retre
A Manacor, s´hi va fer por
A Vilafranca, va perdre-hi una anca
A Sencelles, se n´hi va anar amb elles i se´n tornà sense elles.
A Sant Joan, s´hi va fer gran
De Marratxí, aviat en va fugir
A Consell, el dimoni hi va trobar remei
A Pollença, de tant que va córrer, va caure dins mar
A Alaró hi va sembrar llavor
