Quan s’hagué de recuperar (1406) el caràcter solemne de la festa de l’estendard, a la ciutat i a tota l’illa de Mallorca

En la nit del dia 14 d’octubre de 1403 i la matinada del sendemà es va produir a la ciutat de Mallorca el desbordament de la Riera, una autèntica catàstrofe, causada per les intensíssimes pluges i pel mal estat del llit de la Riera. Els coetanis –aficionats a exagerar, però sembla que en aqueix cas no ho feren— parlen de més de quatre mil defuncions, de la destrucció de bona part dels edificis de la zona afectada i d’un paisatge desolador, de centenars de cadàvers que suraven a la mar de la badia. Aqueixa feta, coneguda internacionalment, degué devastar també l’estat d’ànim de la població de la ciutat, que va perdre, en només un vespre, entre el 10 i el 20% dels seus efectius.

El governador i les principals autoritats, que ho eren al mateix temps de la ciutat i del regne, malavejaren a fer via en les tasques de recollida de cadàvers, de parets, mobles, fems, i de tota casta d’objectes i a iniciar la reconstrucció de totes aquelles barriades. Passats tres anys, aqueixes tasques devien començar a ser visibles en l’aspecte de la ciutat, però els efectes físics i psicològics devien ser massa feridors en una societat encara en dol. Tot se’n degué ressentir; per començar, les celebracions, religioses i civils, fins i tot les de més volada. Els ànims no devien anar estant per festes, però –això és el que fa pensar el que ara indicarem— hi havia gent que considerava que començava a ser hora de reviscolar, almanco en els aspectes més formals i protocol·laris, com les festes.

Això és el que fa pensar que dia 9 de novembre de 1406, quan havien passat poc més de tres anys d’aquella desgràcia, es va publicar un pregó, dictat pel governador Roger de Montacada. Ja ho era quan es va produir el desbordament i va ser ell que n’hagué de començar a gestionar –ara s’usa dir-ne així— els efectes. El governador, fora citar explícitament les inundacions, afirmava que feia algun temps que la festa de l’estendard no es feia amb la solemnitat i el protocol necessaris i que s’havien de tornar a fer de bell nou amb la dignitat que pertocava («Com de alcun temps a ensà per certes causes la solempnitat acustumade de fer en lo jorn de Sant Silvestra e Santa Coloma per rahó del astandart reyal sia stade lexade que no s’és feta ni celebrade axí com se devia solempnitzar e era acustumat de fer la qual cosa és rahonable reduhir al primer notable estament»).

El governador, que parava esment que la festa es feia «en memòria de tan gloriosa conquesta e tan santament fets per lo molt victoriós príncep e poderós senyor lo rey en Jacme», recalcava també que la recuperació de la solemnitat de la festa es feia a fi d’aconseguir «alcuna consolació, goig e alegria del poble», d’aquella mateixa gent que havia viscut la mort de milers dels seus veïnats (i, per això mateix, també de coneguts, amics i parents). Tot l’anterior no va ser només una idea, i una orde, d’en Roger de Montcada, si no també de les principals autoritats, i de persones distingides, del regne («los honorables jurats ab alscuns prohòmens e notables hòmens del Regne de Mallorques»). Tots plegats havien disposat «que l’any present e d’aquí avant tots anys en lo dit jorn se trague lo dit standart en la manera e solempnitat acustumade».

En concret, el governador ordenava, sota la pena d’una multa important, a tots els habitants de la ciutat, i de tot el regne, que fessin la festa de l’estendard solemnement, així com la solien fer abans («mane a tots e sengles habitadors de la dita ciutat e ylla que lo dit jorn colguen e fassen solempne ffesta, segons en temps passat han acustumat de fer») i que aqueix dia ningú gosàs a dur dol («E que lo dit jorn no sia alcun (...) que gos portar o vestir drap de dol ans aquell jorn per solemnitat de la festa tan gloriosa hage a lexar totes vestedures de dol»).

Tot el que hem exposat fins ara mostra, ben a les clares, que la festa de l’estendard era considera una festa de tota l’illa, tot i que la processó o desfilada es feia a ciutat, en una època en què, a més a més, el govern de la ciutat i del regne es confonien, i en què les institucions supramunicipals es concentraven totes a l’actual Palma. I com que la festa era, i havia estat considerada, de tota l’illa, com a tal havia de ser viscuda. I, per mor d’això el governador ordenava a «tots e sengles habitadors de la dita ciutat e ylla que lo dit jorn (...) fassen solempne ffesta, segons en temps passat han acustumat de fer»).

Però tan important que això és observar que els dirigents de la ciutat i del regne, en un temps d’una profunda crisi econòmica –feia un any que tots els ingressos ordinaris es dedicaven a pagar deute públic—, amb bàndols que es barallaven pel govern del regne i que n’arruïnaren les finances només per mantenir el poder, varen tractar de sumar esforços per iniciar la recuperació, física i anímica, de la cosa pública. Però, com evidenciaren els fets posteriors, va ser una actitud efímera i fugissera, com tantes d’altres de la nostra història.

Suscríbete para seguir leyendo