L’Ajuntament de París com a actor comunicatiu

L’Ajuntament de París és qui protagonitza la comunicació amb els ciutadans i el que més ha entès que comunicar el canvi climàtic implica fer participar la ciutadania. Basta veure la fotografia amb aquest mural de Shepard Fairey sobre el patiment del planeta, que aquests dies està en la seva façana, commemorant els 10 anys de la COP de París a la COP de Belem.

Entre les estratègies municipals habituals trobem les accions diàries que fa l’Acadèmia del Clima, espai obert on es formen joves i professionals sobre la transició ecològica. També tenen èxit comunicatiu la gran acollida dels Pressupostos participatius que permeten finançar projectes impulsats per la ciutadania, així com els Referèndums i consultes locals per decidir qüestions ambientals. Murals, exposicions i simulacres d’emergència climàtica, converteixen la ciutat en un escenari pedagògic obert.

L’Ajuntament també usa testimonis de figures públiques —actors, músics, científics o influencers— que amplifiquen el missatge i connecten amb nous públics. Per un altre costat, es potencia l’art urbà, performance i accions col·lectives que fan del carrer un espai de resistència i pedagogia.

El canvi climàtic ha sortit del debat de científics o polítics, i s’ha tornat en un tema central de debat públic, artístic i ciutadà. En complement l’ajuntament s’acompanya d’iniciatives independents i potents que també fan visible l’emergència climàtica diàriament a un gran públic i a grups especialitzats.

Una innovadora experiència són els «joves ambaixadors pel clima», una associació de joves francesos que aposta per la comunicació vivencial. La majoria són estudiants becats, que treballen al carrer o a les escoles explicant projectes de sostenibilitat.

Altres mitjans parisencs com per exemple, Reporterre, que és un col·lectiu de periodistes independents i un referent del periodisme ecològic i militant, han fet del clima una prioritat informativa i ètica. O encara Le Lierre, una ONG amb 2400 socis, la majoria funcionaris i altres actors dels serveis públics, que reflexiona sobre la relació entre l’administració i el canvi climàtic.

A escala nacional, el diari Le Monde, amb projectes com el podcast setmanal La chaleur humaine, és el que arriba a més gent. Dirigit per Nabil Wakim, el pòdcast aposta per la divulgació científica i els relats humans del canvi climàtic. Finalment, hem de citar a iniciatives com Psycom, que a escala nacional, treballen cercant fórmules comunicatives innovadores sobre l’impacte psicològic i social d’aquesta crisi, fent visible el component emocional del desafiament climàtic.

Actuant, debatent, informant i sensibilitzant, aquests mitjans, cadascun amb el seu llenguatge, contribueixen a normalitzar el debat climàtic dins de la vida quotidiana i política francesa, a treure-li el contingut apocalíptic i a mirar en positiu les solucions que es poden prendre.

Palma, d’esquena a la comunicació del canvi climàtic

Palma és una ciutat sense relat climàtic. Tot i l’existència d’iniciatives puntuals, la ciutat pateix una manca de cohesió, coordinació i visió global que dificulta una narrativa comuna sobre el futur climàtic de Mallorca.

A Palma, la comunicació sobre el canvi climàtic no forma part d’un discurs estructurat, ni del discurs municipal. Hi ha projectes, entitats i campanyes que treballen amb bona voluntat, però sense connexió ni estratègia compartida. Els mitjans de comunicació locals solen centrar-se més en les conseqüències immediates i catastrofistes —onades de calor, incendis, pluges torrencials— que en les causes i les solucions estructurals. Això crea una percepció de crisi permanent però sense horitzó transformador.

Les administracions públiques han marginat el tema climàtic de les seves prioritats comunicatives. L’Ajuntament i altres institucions insulars han posat en marxa recentment algunes iniciatives —com la «comissió de cicle climàtic» - que tot i ser valuoses, no aconsegueixen generar de moment un relat col·lectiu ni un compromís ciutadà sostingut.

Per un altre costat, és l’activisme ecologista que té més intensitat comunicativa però no massa incidència, ja que les entitats ecologistes i socials de Palma —com les plataformes contra els creuers o contra la massificació turística— no poden mantenir una activitat constant per manca de recursos. La seva força comunicativa no aconsegueix encara, transformar-se en una agenda compartida per tota la societat. Cada moviment opera dins la seva causa concreta i falta més articulació col·lectiva que connecti el turisme, el territori, l’habitatge, la mobilitat i el clima dins un mateix marc d’acció. Sense aquest relat conjunt, la societat percep el debat ambiental com una suma d’indignacions parcials.

A part de les entitats històriques que continuen fent una gran tasca de comunicació, s’estan creant nous espais de participació que són senyals d’esperança. Alguns exemples són l’Assemblea Ciutadana*, el Fòrum de la Societat Civil,* l’Acadèmia del Clima de Mallorca* i les plataformes ciutadanes que hem esmentat més amunt.

Encara són passos inicials, però indiquen la possibilitat de construir una comunicació climàtica més oberta, plural i inclusiva. Totes aquestes entitats i altres caminen cap a una estratègia de comunicació climàtica coherent.

Cal una estratègia comuna que integri institucions, mitjans, entitats i ciutadania sota uns mateixos objectius com explicar la crisi climàtica amb rigor, esperança i responsabilitat. Donar visibilitat a les solucions locals i als projectes positius; enfortir la comunicació comunitària i la participació social, així com combatre la desinformació, el discurs negacionista i el catastrofista.