Sa Llotja, una joia mal vestida

Hi ha ciutats que tenen un edifici que les ha arribat a representar i és suficient per identificar-les. Si parlàssim d’exemples relativament moderns, un dels casos més coneguts seria el de la ciutat de Sidney, que tot d’una es reconeix veient el seu edifici de l’Òpera, una obra acabada el 1973 que projectà l’arquitecte danès Jorn Utzon, resident a Mallorca durant molts d’anys. Un altre cas, més recent, seria el de Bilbao, on el seu museu Guggenheim, obra de Frank Gehry inaugurada el 1997, s’ha acabat convertint en la imatge més icònica de la transformació urbana de la ciutat.

Si parlàssim d’exemples històrics la llista, lògicament, seria inacabable. Basta recordar els nombrosos exemples que ofereixen les diferents ciutats europees. I si volguéssim centrar-nos en el cas de Palma, quin edifici triaríem? Crec que tots estaríem d’acord en què la imatge que més la identifica és la de la seva façana marítima, la visió que ofereix de sempre quan s’hi arriba per la mar; i en aquesta façana marítima hi ha tres edificis que són protagonistes: la Seu, la Llotja i el castell de Bellver.

Dels tres avui m’interessa parlar de la Llotja, el magnífic edifici que projectà Guillem Sagrera a la primera meitat del segle XV, una de les obres mestres de l’arquitectura gòtica a Mallorca i l’obra més important que realitzà a l’illa. Es tracta d’un edifici que tots coneixem bé i que al llarg de la seva història ha merescut l’atenció i estudi de diferents autors, des de Gaspar Melchor de Jovellanos, que durant el seu desterro a Mallorca li dedicà un opuscle fins al meu pare, Gabriel Alomar, que estudià tota la trajectòria del seu autor a un llibre avui ja difícil de trobar.

Construïda per ser la seu del Col·legi de Mercaders, ha estat un edifici sempre ben valorat i que tot i haver passar per anys d’abandó i amb usos inapropiats (va arribar a destinar-se a la fabricació de peces d’artilleria a començaments del segle XIX) ha arribat fins a nosaltres amb molt bon estat, tant per l’excel·lència de la seva execució, com per haver estat restaurada en diverses ocasions al llarg de la seva història, gràcies precisament a aquesta consciència general del valor de l’edifici que comentava abans.

Justament amb la darrera rehabilitació, dirigida per l’arquitecte Pere Rabassa entre els anys 2008-2010, de la que s’ha de destacar la retirada de la teulada que durant segles desvirtuà el perfil amb terrat pla que ens havia deixat Guillem Sagrera, podríem dir que pel que fa al manteniment de la Llotja els deures principals estan fets. Ara faltaria emprendre la restauració de tot el conjunt escultòric i, sobretot, la dignificació de l’espai urbà on es troba.

Si tots coincidim en què la Llotja és una peça fonamental del front marítim de Palma i que aquest és la imatge de presentació més coneguda de la ciutat, estarem d’acord en la necessitat de reordenar el seu entorn. Ara que justament, després de trenta anys, s’estan acabant les obres a la Murada renaixentista i que es comencen les de remodelació del passeig Marítim, hauríem de començar a pensar també en aquest tram central de la façana de Palma i com millorar i redefinir la relació de la Llotja amb els espais i edificis públics que l’envolten i aconseguir que deixi d’estar com ara, mig oculta per un arbrat poc adient.

Recordem que actualment aquest tram de la façana marítima és el resultat de diferents actuacions realitzades al llarg dels anys, però no d’una actuació amb una visió de conjunt. Primer va ser la demolició, a finals del XIX, del sector de muralla que tapava la Llotja, que permeté recuperar la visió de com s’emmirallava a la mar. Poc després, a començament del XX, Gaspar Bennazar projectà el passeig Sagrera i el seu enjardinament amb palmeres; i ja més recentment, es guanyà terreny a la mar creant la via rodada actual, que tornà a allunyar la Llotja de la mar. El fet és que aquest tram quedà com una successió lineal de monuments, el Consolat de Mar, l’antiga Porta del Moll que es traslladà a la seva ubicació actual i la Llotja, sense que el tractament de l’espai lliure els signifiqui.

L’adequació del seu entorn que vull reivindicar amb aquest article hauria de contemplar a la vegada tot aquest conjunt i aconseguir un tractament d’aquest espai urbà de forma que la Llotja pugui lluir com el que és: un dels millors edificis del gòtic tardà i model per a la resta de llotges mediterrànies. És cosa sabuda que el tractament de l’espai públic és un instrument eficacíssim per arrodonir la percepció d’un edifici. Què seria de Sant Marc de Venècia sense la seva plaça i el paviment que com una catifa ordena l’espai? O, per parlar d’exemples més pròxims, recordem el delicat dibuix de l’empedrat de l’església de Monti-sion, que ens avisa de l’arribada davant el seu magnífic portal. És un tipus d’actuació necessària que compta també amb exemples contemporanis, com la mateixa ordenació de l’espai on s’assenta l’Òpera de Sidney amb què encetàvem aquest escrit. Per tots aquests motius vull animar a les institucions a què emprenguin la reordenació de l’entorn de la Llotja i el Consolat (que no podem oblidar que és la seu de la Presidència del Govern) i a què promoguin un concurs d’idees amb aquest objectiu. Seria una passa important per poder arrodonir sencera la façana marítima de Palma. La nostra millor carta de presentació, de la qual la Llotja n’és una peça fonamental.