Després de la Guerra Civil, durant la posterior dècada d’autarquia i, sobretot, a partir dels anys 50 del segle XX, a Espanya es donaren uns moviments migratoris massius des de les zones rurals empobrides cap als nuclis urbans industrialitzats, com Madrid, Barcelona o el País Basc. Aquelles migracions ocasionaren un gravíssim problema d’habitatge, que, en el cas de Barcelona, per exemple, donaria lloc a la proliferació dels poblats de xaboles i «d’altres formes d’infrahabitatge (principalment la de la cohabitació)». (J. L. Oyón i B. Iglesias a Les barraques i l’infrahabitatge en la construcció de Barcelona, 1914-1950).

A les Balears, les grans migracions del camp a la ciutat i de la Península a les Illes tendrien lloc uns anys més tard, amb el canvi d’un model econòmic agrícola a un de basat en el turisme de masses.

La solució a aquell problema habitacional i al canvi de sistema econòmic, fou el que es coneix com a «desarrollismo», un model urbanístic i arquitectònic el principal criteri del qual, per no dir l’únic, era crear la major quantitat d’habitatges en el menor temps possible... El resultat d’aquella poca planificació foren els polígons i barris residencials que es varen aixecar a moltes ciutats espanyoles durant les dècades dels anys 60 i 70 del segle passat, amb edificis de gran altura, elevades densitats de població, escasses zones verdes i amb mancança d’infraestructures, equipaments i serveis...

Si a mitjans del segle XX el principal problema a resoldre a les ciutats espanyoles era l’escassetat d’habitatge digne, avui, el repte més important que la nostra societat ha d’afrontar és el canvi climàtic. Canvi climàtic causat en gran mesura per un sistema econòmic basat en l’ús de combustibles fòssils (gas i petroli), i per la fabricació massiva de productes de consum en països situats a l’altre extrem del planeta, on les mesures mediambientals i les condicions laborals són més laxes o inexistents. A més, ara s’ha fet palès que la dependència energètica que Europa té de països poc o gens democràtics pot posar en risc l’economia i la llibertat de les nostres societats...

Així doncs, per tal de combatre l’emergència climàtica, promoure una certa reindustrialització i per gaudir d’una veritable independència econòmica i política respecte de tercers països, Europa es veu abocada a dur a terme en pocs anys un canvi de paradigma en els sistemes de generació d’electricitat, havent de substituir l’ús de combustibles fòssils per energies renovables com la fotovoltaica o l’eòlica.

En aquest sentit, la nostra Comunitat Autònoma compta amb un Pla Director Sectorial Energètic que «zonifica» l’aptitud del territori per a ubicar instal·lacions de producció d’energia fotovoltaica o eòlica. No es tracta, emperò, d’un instrument que classifiqui i qualifiqui d’una forma concreta i programada els sòls destinats a generar dita energia. Ans al contrari, els projectes tècnics de construcció d’instal·lacions de producció renovable d’electricitat que compleixin amb les mesures i condicionants ambientals definits a l’esmentat Pla Director, poden ser autoritzats a implantar-se en qualsevol de les zones aptes establertes.

Per aquest motiu, si, com va passar fa mig segle amb la construcció massiva de polígons d’habitatges, no ens volem tornar a trobar amb un model «desarrollista» d’implantació d’energies verdes que, per falta d’una planificació acurada, capoli, encara més, el nostre territori, seria necessari que eines de planejament com el Pla General de Palma, identificassin i qualificassin els terrenys concrets reservats a la generació renovable d’energia elèctrica.