Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Informe | La «simplicitat» del castell de Bellver

Hem de celebrar que a la fi s’hagin pogut començar les obres de restauració del seu revellí, que ha estat apedaçat durant massa temps, i que han servit per treure a la llum el suposat mur de tancament del camí de ronda medieval

Vista del Castell de Bellver, amb la impressionant Torre de l’Homenatge. B. Ramon

He de reconèixer que pel públic general a vegades la tasca de l’historiador podria semblar avorrida. I us diré una cosa: a cops ho és, i molt. Quan es remenen assentaments comptables de fa set-cents anys, un s’adona que la vida de l’oficial que redactava les despeses del patrimoni reial no diferia massa de la d’un comptable d’empresa del segle XXI amb un Excel a la pantalla. El seu desconeixement del fet que, passats uns segles, la seva feina rutinària seria escrutada a consciència per friquis medievalistes, no feia que redactassin els assentaments de manera emocionant, ni concisa ni amb una lletra semblant a la del Cuadernito Rubio. Quan estudies l’arquitectura medieval no llegeixes precisament a Shakespeare, sinó l’administratiu que tens al teu costat a l’oficina, que l’única cosa que té al cap és partir a casa per veure com el Barça torna a perdre o llegir sobre el cultiu hidropònic dels bonsais, tema molt més interessant que la comptabilitat. Això sí, quan investigues arquitectura medieval, llegeixes a un auxiliar de set-cents anys. També té el seu punt.

A mesura que passen els anys, durant els quals la història de l’arquitectura ha anat fent el seu camí amb publicacions monogràfiques sobre els monuments més destacats de la nostra geografia, la investigació medieval es va complicant. Quan t’enfrontes a un edifici sempre hi ha algú que ja ha tractat el tema triat o que ha publicat la documentació que has estat llegint durant mesos. No obstant això, sempre hi ha aspectes que queden en segon terme i que un pot aprofitar.

Si els primers treballs d’investigació van sempre dirigits a conèixer les etapes constructives, la motivació dels promotors, dels constructors i els models arquitectònics que varen servir de referència, a cops s’ha deixat de banda la microhistòria, aquella que té poc pes, la que té més a veure amb el dia a dia d’un edifici. És tasca de l’historiador, recollir tota aquesta informació i convertir-la en un recurs didàctic, entenedor, per a que la gent pugui saber a què es dedicava algú que feia feina dins un castell medieval, en una catedral o en una presó.

Val a dir que a l’illa de Mallorca estam mal acostumats. El fet que les guerres i revoltes ens hagin respectat la quantitat i qualitat del patrimoni medieval que conservam a l’illa és inexplicable. No només mantenim patrimoni arquitectònic civil, religiós i militar a dojo, sinó també un extens patrimoni moble i, el que encara és més sorprenent, la documentació arxivística que ens conta el què, el quan i el com de cada església, castell o catedral. I si no, que li demanin a Castella què els sembla tenir un dels majors patrimonis mobles d’Europa sense cap arxiu que se sembli mínimament al nostre Arxiu del Regne.

Davant tota aquesta realitat, hem de parlar del castell de Bellver. No dic res desconegut si coment que el nostre castell forma part d’un dels programes constructius més interessants que un monarca tardomedieval hagi promogut. Va ser realitzat, entre altres motius, per la necessitat de legitimar-se com a una branca monarca independent davant els seus adversaris i familiars més propers. El regne de Mallorques, d’improbable supervivència per la distància per mar entre les terres continentals i les insulars, havia de tenir les arquitectures de prestigi dignes de qualsevol reialme de l’època, i veient la Seu de Mallorca, Bellver, l’Almudaina i el palau de Perpinyà, sembla com si la nissaga dels reis de Mallorques no s’hagués dedicat a res més que a la construcció, com a bons mallorquins que eren.

Bellver és el capdavanter dels castells. Ho és per la seva extraordinària planta circular, però també per la seva perícia constructiva, per la talla tan complicada de la pedra, que adossava voltes de creueria al difícil contorn d’una enorme planta circular. Ho és per la seva bellesa imponent a la vegada que austera, i també ho és per la seva història, encara que aquest darrer aspecte sigui menys conegut pel públic general.

A cops em deman si és justament aquesta aparent senzillesa arquitectònica la que li juga en contra; la que fa que no es continuï desenvolupant el mateix volum d’estudis històrics que tants altres edificis de l’època. El castell es va construir a partir d’un sol projecte, d’una sola campanya arquitectònica de pocs anys, fet que el fa una construcció sorprenentment homogènia, més enllà de les modificacions i afegits defensius que s’incorporaren per adaptar el castell a l’amenaça de l’artilleria moderna. Així doncs, l’obra del castell ha sigut publicada, com també la prolífica documentació posterior del Reial Patrimoni, que va tractar-se als noticiaris de l’època moderna. Semblaria que l’única cosa pendent de resoldre és l’origen del model arquitectònic de Bellver, de planta circular, que alguns expliquen a partir de la idea filosòfica de la perfecció del cercle Ramon Llull. No ho tinc massa clar.

Tots aquests temes aparentment tancats fan que els historiadors ens concentrem en altres assumptes de més profit. Fa molta més planta investigar una fundació catedralícia com la Seu de Mallorca, un edifici que va tardar més de tres-cents anys en acabar-se i que va implicar a bisbes de tota mena, a un finançament imprevisible i a les nissagues més importants de mestres picapedres. Llueix molt més que l’estudi d’un castell macís que va acabar-se en trenta anys, sota el finançament directe i constant del patrimoni regi i que mai ha estat reconstruït. A cops crec que els historiadors fugim d’aquests edificis tan perfectes i tan senzills a primera vista perquè no llueixen a l’hora d’explicar-los al públic.

Però Bellver no s’ha de menystenir perquè segur que ens donarà sorpreses. És un castell situat estratègicament a l’àrea d’influència de Portopí. Servia també com a darrer refugi dels ciutadans que escapaven cap a occident en cas d’atacs i revoltes. Però a la vegada que fortalesa inexpugnable, conjuga la idea d’edifici intel·lectualment perfecte per mor de la seva planta circular. És per això que hem de celebrar que a la fi, s’hagin pogut començar les obres de restauració del seu revellí, que ha estat apedaçat durant massa temps. Les obres que han servit a la vegada per treure a la llum el suposat mur de tancament del camí de ronda medieval. Això és un clar exemple que qualsevol tasca de manteniment ens pot servir per aprofundir en el coneixement de les estructures precedents.

Vull aprofitar aquesta oportunitat per parlar del manteniment del castell, no de l’actual, sinó del més antic: el que es feia durant els primers segles de vida de la fortalesa.

Els llibres de dades de Reial Patrimoni ens conten, fil per randa, cada un dels pagaments que es va fer als mestres d’obres i artesans que contribuïen a mantenir el patrimoni reial. Aquesta ingent tasca abraçava, només a l’illa de Mallorca, el castell d’Alaró, el de Santueri, el Castell Reial de Ciutat (l’actual palau de l’Almudaina), el castell de Bellver, les presons, el forn reial de Sineu i altres propietats de menor importància. No és d’esperar que tal quantitat de propietats es trobessin en perfecte estat de conservació, però almenys, els responsables de la gestió del patrimoni reial intentaven mantenir cada construcció en un estat decorós, previ a la ruïna.

Si féssim un tast a la documentació que es refereix a Bellver durant el segle XIV, veuríem com la major part de despeses habituals es dedicaven a refer els trossos de merlets que el vent tomava un cop i un altre, i també a la reconstrucció dels capells de les torres del castell, que rebien la paorosa descàrrega dels llamps durant les habituals tempestes elèctriques d’estiu.

Capítol a part mereix l’intent infructuós dels manobres per mantenir la impermeabilització de les cisternes del castell, repartides per tota la seva geografia i que normalment estaven cruiades: la cisterna del pati central, la de la torre major (de l’homenatge) i també la de la cambra anomenada de la senyora reina. Sembla com si Bellver, un castell nou de trinca, encara s’estigués assentant, i les juntes dels dipòsits d’aigua patissin constantment el seu moviment imperceptible.

Apareixen també als llibres de comptes alguns protagonistes lligats als esdeveniments més importants de l’època. L’any 1349, quan Jaume III va perdre el regne i per afegitó, la seva vida a la funesta batalla de Llucmajor, la resta de la família reial en desgràcia va ser feta presonera al castell de Bellver: el dissortat Jaume IV de Mallorca, la seva germana Elisabet i la vídua de Jaume III. Per evitar una possible fugida, el fuster Berenguer Hostales va haver de tancar amb pedra i calç algunes portes i finestres on la règia família estava presa. Hem de dir però, que el tractament als infants reials va ser generós dintre de les possibilitats, ja que es varen comanar peces de roba amb pells d’armini per espassar el fred de la infanta. Molt pitjor ho va passar Jaume IV a terra ferma.

La documentació també ens conta com a finals del segle XIV el castell va gestionar amb rapidesa els preparatoris militars per resistir el setge de l’alçament dels pagesos de l’any 1391. El fuster Bernat Tarrago, mestre de les obres reials, havia estat l’encarregat de fer martellets, forrats per fer-hi bombardes i repassar les ballestes del magatzem del castell. El molí de sang de l’interior del castell i el forn de pa també es varen adobar, ni que fos per assegurar l’alimentació de l’aplec de ciutadans que varen refugiar-se dels foragitats al castell de Bellver.

Acabat aquest alçament que es va recrear sobretot en assassinar jueus, durant els primers anys del segle XV Bellver va adobar el trespol de la cuina de la reina i els merlets de la torre, també dita de la reina, que havien caigut al fossat per culpa del vent. No serien unes despeses a tenir massa en compte, si no fos perquè signifiquen que el castell de Bellver mantenia unes estances diferenciades per a la reina, amb una torre, una cuina i fins i tot una entrada particular al castell, fet que només semblava que havien de seguir les residències règies com al castell de l’Almudaina.

Bellver va passar el segle XV preparant-se davant possibles atacs. El 1415 es tractava d’un estol del rei de Portugal; el 1423 l’estol era una força militar conformada per les tropes del duc de Milà i pels genovesos. Podem resseguir els preparatius de defensa del castell fil per randa: s’impermeabilitzaven les cisternes, es tallava la llenya prop del castell, es revisava el bon estat de l’armament i fins i tot es llogaven jornals de bastaixos per pujar pedres a les terrades per llançar-les en cas d’atac.

La revolta forana de l’any 1451 va ser cosa seriosa. El castellà de Bellver, en Vicenç Roig, havia fet la provisió d’incorporar a setze homes en la guàrdia del castell. Els pagesos havien posat setge a la ciutat dues vegades, durant onze dies del mes d’abril i tot el mes de maig, fins que va ser necessari enviar al comte de Prades per posar ordre a l’assumpte. El 18 de juliol, el castell es proveïa de cent pedres de bombarda fetes pel mestre picapedres Antoni Rigo. Pujar-les totes a la terrada devia tenir el seu mèrit.

Al segle XVI va ser època de canvis. L’any 1552 a partir d’una reial patent de Madrid, el mestre picapedres Andreu Pons va començar la fortificació del revellí del castell, alçant la gruixada paret que avui en dia coneixem i convertint la base d’aquest castell medieval en la fortificació moderna d’aquell temps. Els grans mestres reials de l’època participaren de la tasca: Benet Sanxo i Pere Catany.

L’any 1566 la torre de l’homenatge va ser quasi totalment destruïda per un llamp. Pere Sagrera s’encarregaria de reconstruir el seu caragol amb l’ajuda del picador de pedra Joan Llobet. Quinze anys més tard encara s’estava acabant l’obra, a l’espera de la següent tempesta. Quin gran invent el parallamps.

Compartir el artículo

stats